Edward Bizub, (2006) Proust et le moi divisé. “La recherche”: creuset de la psychologie expérimetale, 1874-1914. Libraire Droz (2006) Genèv. Traducció al castellà: Marcel Proust y el yo dividido. En busca del tiempo perdido: crisol de la psicología experimental (1874-1914)., Mèxic Palabras y Plumas Edit. 2013, 441 pàg.
Tot just fa dos anys, Ediciones del Subsuelo, publicava la traducció al castellà de Le lac Inconnu. Entre Proust et Freud de l’especialista i estudiós de l’obra de Marcel Proust, Jean-Yves Tadié. En aquest assaig, Tadié presenta els enllaços i encontres que s’estableixen entre una creació artística, la de la Recherche, i una de científica, la de Freud. Dues obres que somouen i enriqueixen el pensament humà en el segle XX i que no obstant l’escassa distància del temps en la creació de l’una i l’altra no fou possible una relació més enllà que la que els estudiosos podem establir després. He dit la creació artística de l’un i la científica de l’altre, i els nombrosos estudis que l’interès per la Recherche ha generat venen a mostrar progressivament que tal divisió no és rigorosa ni exacta. I que el diàleg potser era previ. I que l’interès científic de l’un, Proust, coincideix amb l’artístic, literari i mític de l’altre, Freud. Proust no va llegir Freud, malgrat que va tenir referència tardana de la seva obra -les primers traduccions del qual al francès apareixen el 1920- . Desconeixem si la Recherche hagués agradat a Freud, però no hi ha dubte que aquest hauria trobat transposició de la seva aportació científica al camp artístic en el geni analític de Proust, com la va trobar en Schnitzler. Freud pretenia que els poetes eren els vertaders descobridors de l’inconscient. En tot cas ens referim a allò que Julia Kristeva anomena les “intuïcions prefreudianes” de Proust. Els grans coneixements mèdics de Proust, bé valen un estudi que no tan sols es dediqui a detectar-los i ordenar-los sinó a cercar-ne les fonts històriques i les de la història vital del mateix Proust. Sobretot en una etapa encara d’indefinició en la qual la psicologia no s’havia dividit entre psiquiatria i psicoanàlisi.
Al nostre país els estudis proustians són encara escassos, així com les traduccions d’estudis que van apareixent sobre un dels autors literaris que més en genera. D’aquí que citi l’obra traduïda recentment de Tadié, perquè de forma excepcional coincideix en el temps amb una altra destacat assaig també traspassat al castellà, com és el que encapçala aquest escrit, que per als estudiosos podria passar per alt en haver estat publicat a Mèxic i no distribuït a la península ibèrica.
En el camp dels estudis biogràfics proustians, la figura materna de l’autor de la Recherche, ha estat bastant més tinguda en compte que no la paterna. Sobre el pare, només coneixíem una biografia de l’any 1936, obra d’un deixeble seu: Robert Le Masle, Le professeure Adrien Proust (1834-1903), Lib. Lipschutz, París 1936. Bizub, que en la seva anterior obra, La Venise interieure, havia estudiat la influència de la mare en la construcció de la Recherche, en aquesta que ens ocupa ara la veu i la mirada del pare hi serà fonamental.
Aquesta obra d’Edward Bizub, estudia, historia i analitza els temps immediatament precedents a la Recherche en el camp de la medicina alienista i estableix les influències en la seva construcció i redacció. El punt originari d’aquesta obra el conta el mateix Bizub quan va descobrint el nom del pare de Marcel, Adrien Proust – com sabem, després un afamat higienista-, com a autor o coautor de diferents estudis sobre la “neurastènia” i altres malalties nervioses, i participant actiu en les recerques dels precedents del descobriment de l’inconscient. L’estudi presenta les fonts base de coneixements que Marcel Proust -fill i germà de metges, que forma part d’una família relacionada amb el món mèdic del moment-, rebrà o utilitzarà per al seu interès. Un interès, el del món de la medicina, dels metges i del malalt que apareix com a motiu intern i constitutiu en l’obra. Un interès que serà eina de coneixement psicològic, del comportament humà en l’observació de les persones i en la genial creació i recreació dels personatges. “Escriuré una obra sobre els metges”, confia Marcel en iniciar la redacció de la Recherche a la comtessa de Noailles. Uns anys abans, a Contre Sainte-Beuve, manifesta la intenció “d’escriure una sèrie de novel·les de l’inconscient”. En una carta a Louis de Robert diu haver construït la novel·la al voltants d’una “teoria de la memòria i del coneixement”.
L’estudi que ressenyem es presenta dividit en dues parts: a la primera Bizub fa una reconstrucció històrica dels inicis de la psicologia experimental a França en la dècada de 1880. El mateix Bizub assenyala la importància de l’estudi d’aquesta etapa precisament perquè va quedar oculta per la revolució que va suposar la psicoanàlisi freudiana. Però sobretot ens aclareix que “es proposa emplenar el buit que hi ha en el camp de les investigacions proustianes entre els nombrosos treballs consagrats a l’univers mèdic de Proust, d’una banda, i aquells que aclareixen l’obra gràcies al prisma de la psicoanàlisi, d’una altra”.
Aquesta primera part respon a la pregunta que es fa el mateix autor: “es poden comparar un discurs científic i una narració literària?”.
Això el duu a examinar el treball dels grans alienistes de l’època, sobre la divisió de la consciència, el somnambulisme, la hipnosi, el fetitxisme, la cenestèsia i fins i tot l’espiritisme. Uns treballs basats en els històrics cassos clínics de la psicologia moderna com l’anomenat cas Félida -considerat inaugural d’una nova etapa en els estudis de la ment humana-, estudiat pel doctor Azam, i amb els anomenats Marie Habillon, Lucie, sergent de Bazeilles, Émile X. Amb aquests casos ens introdueix al món de la Clínica de la Salpêtriere, de l’Hôtel-Dieu, a París i a Nancy, amb el lideratge d’investigadors com Charcot, Azam, Bernheim, els dos germans Pierre i Paul Janet, Binet, Mesnet, Maury, entre els quals també hi havia Adrien Proust i, per un temps més breu, el jove Freud.
En el cas Émil X, tractat, estudiat i presentat per Adrien Proust, Bizub en fa una extraordinària anàlisi i estudia les similituds entre “El cas patern” i la Recherche, fins al punt de fer-se la pregunta de si hi ha “un Marcel plagiari del pare”. Tots els casos estudiats deriven en una transposició artística com a formes del desdoblament del jo en la Recherche, detectada i analitzada per Bizub que no s’oblida d’assenyalar el treball estilístic i poètica de Proust per donar al narrador la capacitat de traduir el seu altre Jo.
Bizub però, no es limita amb aquests cassos a historiar els inicis de la psicologia moderna sinó que ho fa sense perdre de vista en cap moment l’objecte que motiva l’estudi. Així retorna a la formació de l’autor de la Recherche durant els seus anys de llicenciatura en filosofia amb la relació dels seus professors Egger i Janet i n’estableix la relació amb els avenços de la psicologia contemporània, n’assenyala l’efervescència de l’època en la vida cultural. Parla de les lectures de Marcel, dels seus comentaris i l’admiració per De l’Intelligence d’Hippolyte Taine. Estableix la manera com Proust estructura la seva obra a partir de la riquesa i la complexitat que tota la seva època i el seu ambient científic li proporciona. Ens presenta amb anàlisis com la qüestió del desdoblament de la personalitat és present en la Recherche, en els personatges d’Odette, Gilberte, Albertine, Robert de Saint-Loup, Charlus, etc. La interpretació història de Bizub doncs, apareix en paral·lel a la de l’anàlisi del text proustià. L’estudi del Combray fet per l’autor d’aquest assaig sobre la Idea fixa de l’heroi, el descobriment del seu altre Jo mitjançant els objectes (magdalena, etc.) que donarien vida vertadera a aquest altre Jo, constitueixen bona part del gran atractiu d’aquest assaig. Semblaria que Bizub no fa sinó aclarir que Marcel Proust segueix el descobriment del seu pare en el cas estudiat d’Émile X: Combray vist com el relat d’un “dorment despert”, és a dir un somnàmbul.
En el punt històric del descobriment del Jo inconscient l’autor enllaça amb una de les obres literàries que considera icona precedent d’aquest fet com és la de Stevenson El Dr. Jekyll i Mr. Hyde, alhora que l’assenyala com una de les lectures preferides de Proust. Com a exemple que ja al segle XIX hi havia un rebuig al concepte del jo com un fet estàtic i monolític. Aspecte, afegim, també tractat per Daudet i Flaubert.
Aquesta primera part doncs, Bizub estableix els precedents, els coneixements així com les aplicacions mèdiques que Marcel Proust coneix i examina els “mètodes i les etapes de la cura psicoterapèutica de l’època com a model del recorregut de l’heroi proustià”. Bizub a més, hi aporta com tesi pròpia la qüestió dels dos Jos.
La segona part està dedicada a la malaltia de l’autor de la Recherche, en especial a l’aspecte psíquic de la malaltia, i al tractament de “cura psicoterapèutica” que aquest va rebre durant sis setmanes a partir de l’any 1905. S’hi estudia la relació entre Proust i el Dr. Sollier, a la clínica del qual es reclou en un tractament d’aïllament, i com aquest, igual que Freud, concedia importància als descobriments dels poetes en el terreny de l’inconscient i més en especial amb l’aspecte del desdoblament de la personalitat. Igualment té en compte l’obra de Sollier Le problème de la mémoire. Aquest aïllament -que no arribarà a complir tot el calendari establert d’antuvi-, serveixen a Marcel Proust, per completar uns coneixements que seran transferits en la seva obra mitjançant altres formes d’identitat.
Aquesta cura d’aïllament clínic tenia per a Proust diverses raons per dur-se a terme: el deute amb la mare, morta feia poc; el tractament de l’asma; la recerca de l’altre Jo, l’esperança de recuperar la voluntat i descobrir la Veu que creia posseir –aspecte aquest darrer, bàsic i assolit-.
A partir d’aquesta estada clínica, Bizub ens assenyala com Sollier detecta de seguida que el problema de Marcel Proust està unit al moment de l’allitar-se, és a dir, a l’insomni. Així Bizub hi tracta el lligam existent entre malaltia i vocació literària en la Recherche, així com la relació entre la psicologia del malalt i les idees estètiques que conté l’obra. La malaltia del narrador lligada a la novel·la perquè en constitueix la trama, ens diu Bizub cintant Béhar, i afegeix que la convergència entre autor i narrador de l’obra no està tan marcada enlloc tant com en l’aspecte de la malaltia.
A Bizub li interessa remarcar l’interès del darrer quart de segle XIX pel tema del “doble”, sobretot la seva presència en la literatura del moment. Assenyala, igualment, i de manera original, la influència en la construcció de la metàfora de l’obra de Joseph Jastrow, La subconscience, traduïda al francès i publicada el 1908, en una relació directa amb la Recherche. El “Jo obscur”, el “Jo malalt” segons la medicina de l’època, és el que treballarà Proust en un joc entre aquest i el “Jo visible”.
Bizub assenyala i posa de manifest la gran base de la Recherche i el treball de l’autor en relació a la medicina, la psicologia experimental –tenint en compte que l’època estableix la descoberta i les bases de l’inconscient- i del pensament del seu temps. Una relació directa i estreta com la que el mateix Bizub s’encarrega d’anar desgranant entre les obres científiques que va anar a consultar Proust i la seva transposició artística i poètica al llarg de la Recherche, molt en especial en el primer dels seus volums.
Un interessant capítol dedicat al paper de la repressió, present en la vida de Marcel Proust i fonamental en la Recherche. Un paper ja assenyalat per part de diferents estudis psicoanalítics mitjançant la relació dels moments epifànics de la Recherche amb la repressió: Ocultació – delicte / Revelació – alliberament. De tots els moments privilegiats, el de les rajoles de Sant Marc és el que aporta el mecanisme alliberador de tots els moments anteriors de l’obra. Bizub assenyala una estructura en la Recherche semblant a la d’un recorregut per un quadre terapèutic manifestat d’entrada fins a una cura somiada i una recerca aconseguida. El pas de l’heroi de la malaltia a la vocació.
En definitiva, un estudi admirable. Admirable pel seu rigor, per la capacitat analítica i de relació que estableix entre la història i la producció estètica de l’obra que l’ocupa. Suggeridora, per la quantitat de relacions i portes que obra. Perquè revalora, si és possible, el geni de l’autor, fent patent allò que Proust reclamava d’un “lector particularment escollit i elegit”, capaç de fer seu el “punt de vista” que atribuïm a l’autor.
L’assaig s’ha publicat amb la relació de la Bibliografia emprada així com amb un sempre agraït Índex onomàstic.
Assaig rigorós en la presentació, el desenvolupament i en el tancament. Treball de mètode científic i alhora de lectura interessant. Hom pot estar d’acord o no, coincidir en més o en menys, amb la tesi de Bizub del doble Jo, però aquest aspecte no treu mèrits a les nombroses aportacions que arriba a fer a tots els lectors que hi ha de la Recherche i que una obra clàssica ha de generar sempre a tota nova lectura.
Francesc Garreta i Torner
A la recerca de Proust 