Francesc Garreta Torner
La possible influència que la lectura de la Recherche exerceix sobre l’obra de Puig i Ferrater se circumscriu, per raons cronològiques, a tres dels seus títols:
Vida interior d’un escriptor, del 1928,
Ressonàncies 1942-1952, del 1975, i
El pelegrí apassionat, a partir del 1952
El primer d’aquests títols és, tal i com assenyala Guillem-Jordi Graells “una obra a cavall entre la novel·la, l’assaig i les memòries”(Graells 1974:24). Proust hi és citat tan sols un parell de vegades, i entenem que Puig i Ferrater ja coneixia la Recherche, si més no la part que havia arribat a les seves mans fins a la data de redactar aquest llibre, -recordem que la publicació de El temps recobrat és del 1927-. Reconeix que l’havia llegit abans de l’exili forçat per la guerra: “Jo l’havia llegit molt a Barcelona, el tenia gairebé tot” (Puig i Ferrater 1975: 164). En un altre moment, relacionant les obres que ha d’abandonar en exiliar-se cita la de Proust.
Nosaltres ens basarem en els dos primers títols, sobretot en el segon, i deixarem per a una altra recerca la possible influència de la Recherche en el cicle novel·lístic de El pelegrí apassionat.
Ressonàncies és l’obra de Puig i Ferrater una part de la qual, amb el títol de Diari d’un escriptor, Ressonàncies 1942-1952, fou prologat per Guillem-Jordi Graells el 1974 i publicat el 1975. Una obra redactada de primer a l’exili de Turena i després a París, que acaba el mateix any que es comença a publicar a Perpinyà l’esmentat cicle novel·lístic. Com acabem de dir, quan Puig i Ferrater s’exilia ja coneixia l’obra de Proust: “Només em vaig poder endur els papers de les obres començades, les notes referents a les mateixes, un paquet de lletres i cinc o sis volums, entre ells I canti de Leopardi, Ideas sobre la novel·la, de Ortega y Gasset, el Proust de Curtius i el Dostoiewski de Gide.” I entre els llibres que deixa: “Hi havia mestres de tots els temps. Molts autors complets com Leopardi, Edgar Poe, Paul Valéry, Nietzsche, Shakespeare, Dostoievski, Proust, etc.” (Puig i Ferrater 1975: 81-82)
Així doncs aquestes línies se centren en tot allò que va manifestant Puig i Ferrater sobre Proust i la seva obra, en la seva teòrica influència, i no tant en la possible ascendència que podríem trobar el l’obra de ficció del primer. Un Puig i Ferrater que es mostra aliè a les escoles, als corrents estètics i literaris, només atent als noms, als grans noms, a les grans obres, que ens parla de moderns i de clàssics, sense anar més enllà. Un Puig i Ferrater que, amb tot, esdevindrà l’autor que, fora de Maurici Serrahima, dedicarà més espai a referir-se i a comentar l’obra de Marcel Proust. És, a més, l’únic autor català a fer una referència a Ramon Fernandez, el crític contemporani i amic en els darrers anys de Marcel Proust. Puig s’hi referirà amb motiu del seu assaig sobre Balzac no pas sobre el de Proust que no sabem si va arribar a llegir malgrat ser publicats el mateix any de 1943.
Ressonàncies és un llibre paral·lel al plantejament i redacció de la seva darrera obra, El pelegrí apassionat. Aquest dietari mostra, entre d’altres aspectes, els dubtes, els alts i baixos, les vacil·lacions, els plaers i els dolors de tot el procés creatiu que el nostre autor qualifica d’esforç i lluita. En molts moments, ens apareix més com el que pertocaria a les expansions d’un jove en formació vocacional que a les d’un adult en la culminació de la seva obra. A estones també mostra la realitat d’una decadència vital que l’angoixa. Puig i Ferrater, malgrat els anys de maduresa, es troba en permanent replantejament de la seva darrera obra, no s’atura en la manifestació de la recerca de models, d’ideals, d’autors de totes les èpoques, alguns dels quals aparentment allunyats en el fons i en la forma de les seva, però en qui veu un exemple per a algun aspecte del seu treball. Així no para d’establir llistes de noms, ara d’autors, ara d’obres, que anirà repetint de forma quasi obsessiva, amb lleugeres variacions, però sense anar més enllà d’una manifesta i vague admiració.
Es mostra conscient de les pròpies mancances i se n’excusa, a estones en forma de confessió en d’altres amb trets despectius envers els detractors o amb la simple manifestació d’una dolosa indiferència. Però sempre, per un fet o un altre, amb una necessitat de comparança constant que el fa vacil·lar entre la voluntat de fermesa i la inseguretat. A mesura que ens endinsem en la lectura de la seva prosa dietarista ens fa la impressió d’estar davant d’un autor que no para de bastir altars a “grans” autors, als quals magnifica sense que gairebé mai s’aturi a justificar-ne l’admiració ni el perquè de la grandesa. Les comparances que estableix en la lluita per la seva obra entre ell i els altres són a estones força xocants, com per exemple, les que fa amb Rousseau o Napoleó (Puig i Ferrater 1975:57). L’adjectiu “gran”, “grans” tant en referència a la posició a la qual situa els autors citats de la història de la literatura com a les dimensions de les seves obres hi abunda, i, no cal dir, a la projecció de la pròpia.
En conjunt, doncs, aquest dietari pot fer més l’efecte d’un text propi d’una etapa iniciàtica, de formació i de recerca, farcida d’ideals, que no, com hem dit, d’una etapa de maduresa de l’autor, a la qual històricament pertany. I això, de ben segur, correspon a la manera de ser del seu autor. En una nota hi diu: “És que jo voldria que aquest Carnet, de la primera ratlla a la darrera, des de l’any 42 que el vaig començar fins al de la meva mort (car em proposo continuar-lo mentre tingui forces per escriure), voldria, dic, que fos el despullament de mi mateix i dels altres, i sols d’aquí pot néixer el seu interès.” I afegeix, a manera de fer constant en ell: “Il vero nudo de Leopardi és la seva musa. Sols en el despullament es troba la veritat”. (Puig i Ferrater 1975:284)
Els comentaris de Puig i Ferrater sobre Marcel Proust són redactats, doncs, entre els anys 1942 i 1952. Puig i Ferrater té 58 anys quan els inicia. En aquestes notes de dietari sense dates que constitueix Ressonàncies, el nom de Marcel Proust hi apareix citat cent-vint vegades, una quantitat si més no prou eloqüent per assenyalar l’interès que aquest autor té per a ell. Les referències i els comentaris sobre Proust abunden en els primers anys i es van espaiant a la fi del dietari. L’any 1950 no en fa cap i el 1951 són escadusseres i dins de generalitzacions, en comentari d’ordre històric o bé en comparances entre la producció artística entre Catalunya i la resta d’Europa.
Puig i Ferrater sempre es refereix a Proust, al Proust autor, poeta, psicòleg, malalt, etc. gairebé no cita el títol general de la Recherche, ni tampoc acostuma a fer-ho amb el títol dels seus volums. Mai no en reprodueix un paràgraf, una frase, una imatge. Sempre l’esmenta en forma molt general tot i que de forma constant. A l’inici del dietari, en el seus primers anys anota: “Parlaré encara de Proust, només he apuntat el que penso d’ell” (Puig i Ferrater 1975:75). Les cites sobre Proust i la seva obra les podríem aplegar entorn de cinc aspectes recurrents:
- La salut i el temps disponible.
- b) La psicologia en la creació novel·lística
- c) El paper moral de l’art
- d) El mètode, la forma, l’estil, i les influències en la novel·la
Aquests seran els temes d’interès per a Puig i Ferrater que anirà desgranant de manera insistent, a vegades fins i tot amb evidents contradiccions.
Sobre el temps per al treball i la salut
A més del permanent qüestionament del propi procés creador, de si les dimensions del cicle del Janet Masdeu que té entre mans li serà possible de coronar, abunda en Puig i Ferrater un to de queixa. Una queixa a estones adreçada a la manca de temps, a la manca de temps lligat a la pròpia edat, a la manca de reconeixement i als estats d’escassa salut que travessa, etc. Ja hem dit que Puig, en parlar de la seva feina de creador, ho fa amb conceptes com els de “lluita” i “esforç”, i quan apareixen etapes de defalliment o de manca de salut recórrer a les imatges de superació que li provenen de la vida dels autors admirats en un to de vegades hiperbòlic.
Les mostres hi són abundoses: “La forta lliçó de Proust malalt i feble recuperant heroicament el temps perdut”( Puig i Ferrater 1975:5o), o bé “Penso en Leopardi, en Proust, tan malalts, però que han deixat una obra immortal”( Puig i Ferrater 1975:54) i encara: “Penso en Leopardi, en Proust, en tots els que han fet una gran obra en mig de llurs flaqueses físiques o morals. Com Proust només vivia per a la seva obra, tan malalt, extenuat en els seus darrers temps i ja molt abans. Heroisme admirable, el seu.” (Puig i Ferrater 1975:66)
L’any 1942, les referències a aquest estats de decaïment o de salut feble hi abunden: “Sí, fins a l’hora de la mort l’home veritable té temps d’ésser un heroi, i l’artista també, quan venç els insomnis, la malaltia, la vellesa per a dur a terme l’obra que es sent cridat a fer. Proust n’és un gran i típic exemple. Feble en tot i per a tot, és d’un heroisme admirable en els seus darrers anys en què, per acabar la seva obra, es condemna a una reclusió total i a un treball incessant que precipita la seva mort, i no viu sinó per salvar la seva obra amb pèrdua de la seva vida i ell ho sap, però es tanca com el cuc de seda dintre del cabdell que l’ofegarà”. (Puig i Ferrater 1975:100)
L’any 1945 escriu: “Desmai. Ve dels anys? Ve de la salut poc ferma? Per donar-me coratge penso en Proust, sempre malalt” (Puig i Ferrater 1975:308) A finals d’aquest mateix any, Domènec Guansé publica un article arran de la falsa notícia de la mort de Puig i Ferrater. Aquest, mesos després, als seixanta-quatre anys, diu, fent servir una imatge de prou ressonància proustiana: “ I jo tinc davant meu aquesta obra tan vasta. Sóc a la meitat només. Coratge cor. Em sembla que no pot venir la mort fins després, quan hauré posat fi al darrer full” (Puig i Ferrater 1975:337)
Cap a la meitat del dietari, l’any 1949, escriu: “Serà aquesta la darrera llibreta de Ressonàncies? Em temo que si. La salut no va. Siguem herois silenciosos, herois de la ploma, ja que no d’altra cosa, com Proust. En la misèria de tot home, heroisme de l’ànima” (Puig i Ferrater 1975:423)
Ja hem manifestat que la mirada crítica de Puig i Ferrater sobre la Recherche és en termes dispersos, mai no s’atura en passatges, en imatges, ni tan sols en temes concrets, mai no fa una anàlisi detallada de cap passatge, es limita sempre a consideracions molt generals. Com a enllaç entre aquestes referències al Proust malalt i a la malaltia afegim aquest passatge en el que, apareix el Puig i Ferrater orteguià, contradictori i donat a les generalitzacions vagues, o qui sap si al Puig i Ferrater que mostra una molt particular lectura de la Recherche:
“El cas de Proust em sembla molt significatiu. Jo em penso que el fet d’estar constantment malalt li feia derivar la seva gran novel·la cap a coses que no són novel·la, que tenen el caràcter d’assaig, d’estudi crític o psicològic, de confessió de memòria, de reflexió, digressió, bavardage infinit de l’autor, en fi, un munt de coses sovint delectables, però sovint enutjoses, que fugen de la creació novel·lística que exigeix tant d’escalf i vivacitat d’imaginació, i permeten al pobre malalt Proust una distracció, un repòs, un derivatiu de la terrible i obsessionant concentració que és la creació novel·lística, esforç que Proust no hauria pogut resistir. És una idea que no he vist exposada ni apuntada enlloc, és una idea absolutament meva nascuda de la meva experiència de novel·lista, idea que tinc per bona quan observo que jo, els dies que estic bastant malalt i no em sento amb prou forces per escriure novel·la, en canvi gairebé sempre, com per exemple avui, trobo prou força i lucidesa per escriure en aquest quadern perquè, repeteixo, fer novel·la exigeix un esforç de creació constant que altres menes de literatura no reclamen en un grau tan intens. Proust, al meu pensar, se n’anava fàcilment i còmodament cap a altres coses que no són novel·les i que, sovint, tot i delectables, són una tara de la seva obra en tant que novel·la, per raó, vull creure, del mínim esforç. Això, bé se li pot perdonar a un malalt com ell que, per altra part, compensa les tares de la seva obra com a novel·la, amb tantes coses bones, noves, i de gran qualitat que demostren el seu geni d’analista pròpiament dit. A part d’això i confirmant la meva idea del mínim esforç, diré de mi mateix que els dies o els moments que em sento cansat, però que segueixo escrivint novel·la, m’adono que me’n vaig fàcilment a allò que podríem dir-ne digressions d’autor, anàlisi, observacions, bavardage, etc. , que és més fàcil, més còmode, que crear escenes, diàlegs, situacions en fi, que el treball de novel·lista que és la invenció sobretot.” (Puig i Ferrater 1975:126-127)
Sobre la psicologia en l’art novel·lístic
Un segon aspecte que predomina en aquest comentaris és el que es refereix a la psicologia, a la creació psicològica dels personatges, a l’aspecte d’analista en l’observació del món. Puig i Ferrater s’hi referirà en moltes ocasions, amb admiració, de vegades amb esperit crític, en d’altres mostrant la pròpia incapacitat, en d’altres amb profund desconeixement de la matèria. En aquest aspecte acostuma a fer uns comentaris de gust i to personal, amb un llenguatge poc acadèmic, vague i amb una adjectivació si més no sorprenent. Per exemple, i en referència al tractament psicològic dels personatges proustians parla d’una psicologia “estàtica” (Ortega ?) i alhora es refereix a la “precisió científica”, d’”exactitud”. Hi ha en ell un desconeixement absolut, no sabem si voluntari, de la psicoanàlisi i del coneixement dels avenços entorn del subconscient ben presents en l’art i en la cultura en la França d’aquests anys, en què la literatura del jo es fa cada cop més present. Així, quan una jove estudiant en resposta a la seva requesta li diu ”Je fais de la psychanalyse, Monsieur”. La seva resposta mostra un bon desdeny: “Avui tothom en fa, és la moda del dia, com el swing. Però Shakespeare, Dostoiewski, Racine i tots els grans escriptors de tots els temps ja n’havien fet i millor que la de Freud. Avui, un esperit lúcid i advertit ja en torna, d’això”( Puig i Ferrater 1975:304)
Sorprèn que aquest passatge pertanyi a la mateixa ploma de qui, vint anys abans el 1928, escrivia: “No; la consciència no naufraga en l’embriaguesa que produeix la inspiració. Tot el contrari, com més forta és l’embriaguesa, quan sembla que hom perd l’equilibri, més la consciència es retroba a si mateixa. Llavors puja a flor de consciència l’humus o llacor dels replecs més profunds i més amagats, en emanacions espesses, que un no sospitava que es poguessin produir, perquè no havia descobert l’existència d’aquells replecs ni del que s’amaga al seu dintre. De vegades és una llacor fosca, gelatinosa, amb gust de terra o de fang. Diríeu que és el pòsit de les diverses capes de la consciència. Totes han deixat colar llur escòria al fons i això els ha permès, sovint, d’adquirir delicades transparències. Altres vegades són floracions meravelloses les que munten del fons ignot. Per què les foscors de la consciència no han de tenir la seva vegetació insospitada? Jo hi sé una flora al·lucinant. Dintre la fosca no té color, però quan puja a flor de paraula, l’obscura vegetació es tenyeix sobtadament de tota la meravellosa diversitat de matisos del cel.” (Puig i Ferrater 1928:108-109). Aquest passatge és molt i molt sorprenent perquè malgrat el llenguatge poètic, més acostat als simbolistes, denotaria un lector que hauria estat sensible a les formes de treball proustianes. A més és un text coincident en el temps amb el que la finíssima anàlisi de Bofill i Ferro publica a La Nova Revista. Un text molt més afí als postulats de la recent psicoanàlisi i a la seva comprensió i que, pel despullament de tot judici moral ens apareix molt més avançada a la del Puig i Ferrater de Ressonàncies: “És un tipus d’escriptor netament subjectiu, per al qual l’anàlisi és una manera d’eixamplar la consciència i de dur una mica de consciència a actes, a impressions que abans eren inconscients, a fer, mitjançant l’anàlisi, que el jo es senti existir, en estats d’ànima poats de vegades en la subconsciència, meravellant aleshores els ulls de la consciència amb la riquesa dels metalls que jeien fulgurants vanament entre les capes obscures del subconscient” (Bofill i Ferro 1959: 55) És ben probable que Puig tingués en compte aquest text a l’hora de redactar el seu de l’any 1928.
Maurici Serrahima, advertirà, anys a venir, que “hi ha hagut molts lectors de Proust –sobretot, dels de primera tongada- que han llegit la Recherche com si fossin unes memòries, o unes confessions; és a dir, tal com haurien llegit les del Cardenal de Retz, o les de Saint-Simon, o les de Rousseau, o el diari d’Amiel. I aquesta manera de llegir Proust, si és presa seriosament –vull dir, si no és una simple actitud metafòrica-, no sols no és vàlida, sinó que no és seriosa. Només pot venir de no haver-hi volgut veure una novel·la (…)” i conclou: “Fa quaranta anys, devia ésser la novetat sorprenent de la tècnica novel·lística proustiana la que va desorientar els crítics; els lectors veritables, però, no s’hi podien deixar enganyar” (Serrahima 1965:212-213)
Puig i Ferrater vacil·larà en els seus comentaris entre aquestes concepcions, però deixa com a testimoni, en múltiples ocasions, no haver copsat la dimensió genial de la creació novel·lística de la Recherche: “Proust és d’una lucidesa extraordinària, per no dir única, quan s’analitza ell mateix. I s’hi complau fins a l’impudícia. És profund, fi, exacte, científic podríem dir, sempre materialista, home de sensació més que de sentiment. I encara que arriba a espiritualitzar la matèria –millor diríem a espiritualitzar-la amb alquímia del seu art- li manca divinitat. En això és massa francès, com Voltaire, com Anatole France. Però quin progrés ha fet fer a la introspecció! Tota la seva inventiva és d’ordre psicològic. Si amb això hagués tingut el do d’inventar fets, situacions, escenes, hauria estat el novel·lista ideal dels temps moderns, un dels més grans de tots els temps.” (Puig i Ferrater 1975:74-75)
En diversos moments dels seus comentaris proustians Puig insistirà en la idea d’identificar el personatge de Swann amb el del seu autor. En una nota es mostra taxatiu: “Proust és Swann, sobre això ni el menor dubte” (Puig i Ferrater 1975:191). En un altre moment, basant-se en assimilacions d’ordre psicològic i com si, aquest fet hagués passat desapercebut a d’altres lectors o crítics, diu: “A Ernest Seillière em sembla que se li escapa un aspecte essencial tant de Swann com de Proust. És psicològicament que Swann és Proust. La gelosia de Swann amb motiu d’Odette és la mateixa de Marcel prop d’Albertine. Jo crec que Proust potser no tenia encara tot el pla ben determinat –tot el pla de la seva obra- quan, en escriure Un amor de Swann aprofità aquest figura, treta de la realitat, per a posar-hi moltíssim d’ell, molt del que més tard acabà de posar en Marcel (o sigui el mateix Proust). Si analitzem Swann i Marcel els veurem germans d’esperit. Proust es pinta en Swann, pressós a pintar-se i potser temorós, a causa de la seva delicada salut, de no poder fer-ho més endavant, però, continuant vivint i escrivint, a mesura que Marcel pren importància, Swann no fa més que empal·lidir, a tal punt que després del seu amor amb Odette, important per a l’estudi de la gelosia que comporta, aquest personatge deixa d’interessar l’autor, esdevé insignificant gairebé, perquè l’autor ja s’hi ha pintat i després ja té Marcel per seguir-se pintant.”
Aquest passatge del dietari és interessant, a més, tant de per la particular lectura de Puig i Ferrater, com pel fet que el mateix Puig projecta en la seva interpretació del personatge-autor el propi apressament per acabar la seva obra.
I rebla el clau d’aquesta manera: “Observem que l’esnobisme, certs gustos, el coneixement de l’art, un cert refinament d’artista aliat amb quelcom d’amoral, certes idees, i un cert to en les maneres de sentir i pensar, d’esteta voluptuós i de mundà escèptic i desencantat –en conjunt una deliqüescència espiritual i una delicadesa sensualista- són les mateixes en Swann que en Marcel. Swann és un artista, sense obres, sense capacitat de crear i és això el que es distingeix de Marcel, més endavant creador d’una gran obra, però a part d’això tenen tants de trets comuns que jo els veig com un mateix, és a dir, veig que Proust s’ha projectat en Swann, psicològicament, i pel que es refereix als temps de l’amor d’aquest amb Odette de Crecy, no m’estranyaria que Proust hi hagués reflectit els seus enamoraments i patiments amb alguna cocotte de l’estil d’Odette. No he vist cap crític ni estudiós de Proust que assenyali això que em sembla saltar a la vista. Potser només un novel·lista, un creador pot adonar-se d’aquestes coses, d’aquests secrets i misteris de la creació artística; perquè limitar-se a dir que Swann és un tal Charles Haas, que Proust conegué, em sembla ben poc i de curta visió. Per a certs aspectes, un novel·lista, un poeta hi veuen més a fons que un crític professional. I ara dispensin, senyors” (Puig i Ferrater 1975:200-201)
Puig es nega a posar nom a allò que ell – potser sota el paraigua d’Ortega y Gasset- anomena ciència, incapaç d’entendre el paper creador de l’escriptor allunyat dels clàssics que esmenta i encara més allunyat del paper del jo en l’escriptura dels autors del seu temps: “Proust ha realitzat una performança en la novel·la. S’ha descrit ell, s’ha pintat ell i genialment. Que no es digui més que l’autor no es pot posar a la seva obra sense caure en un defecte greu. Els antics no concebien això, que ha estat l’originalitat i la força d’un modern. Els romàntics no hi pogueren reeixir, No tingueren la ciència de Proust. Car el seu art toca a ciència, i aquesta ciència és la seva novetat, la ciència de veure’s ell mateix com un objecte, despersonalitzar-se, ell, tan personal com escriptor i de veure l’home en general en ell i no sols Marcel Proust.” (Puig i Ferrater 1975:326-327)
En un apartat del dietari en què es pregunta “Escriure la teva vida?” repassa tot seguit allò que hi veu d’aquest qüestionament en l’obra de Tòlstoi, Stedhal, Dostoiewski, Goethe, Rousseau, etc. I acaba “Proust n’ha fet un document d’exploració psicològica, un estudi, podríem dir, científicament.” (Puig i Ferrater 1975:240) Dies després fent ús d’aquest llenguatge particular en la matèria, afegeix: “ Hi ha en Proust quelcom d’aquestes diguem-ne obres filosòfiques basades únicament en l’experimentació fisiològica mèdica, corporal. Qui dubte que ha fet donar un gran pas a l’anàlisi de l’home?” (Puig i Ferrater 1975:253)
El paper moral de l’art
Puig i Ferrater acostuma a fer servir la paraula “moral” quan es vol referir a un estat emocional o psicològic i en aquest sentit la utilització del concepte psicologia i moral es confonen ben sovint. En d’altres però, aquesta paraula la utilitza per fer referència al paper social de l’obra literària i, en d’altres, a una simple valoració de la pròpia lectura, acostada en aquests anys a una posició molt més conservadora i allunyada dels temps de joventut i dels de les Aigües encantades, a unes etapes de creacions fortament regeneracionistes.
“Com a escriptor no puc concebre una obra que no se’m presenti de seguida la significació moral. Jo no em veig, però, fent de moralista, aconsellant, predicant, guiant, que això seria fer el moralitzador (i prou feina tinc per a mi), sinó assenyalant les meves observacions i escrutacions i, més que en els altres, en mi mateix, que és de les poques coses que em sembla que conec.” “El moralista no s’acontenta de la troballa psicològica com el científic, no l’anima com l’artista, en vol treure un interès social, humà, en el fons de la lliçó; en el fons esdevé moralitzador, això quan no es delecta cruelment en el plaer de descobrir misèries, com molts psicòlegs antics i moderns han fet. Ni alliçonar ni plaure’m en la descoberta de misèries no era el meu fet. El que em plau és aquest profund interès moral, premeditat o no segons els autors, que tenen les obres d’un Shakespeare, d’un m Molière, d’un Cervantes, d’un Dostoiewski, un Gide, un Proust. I quin moralista ens ha donat la imatge de l’home més completa que ells i en acció”( Puig i Ferrater 1975:142)
“De Proust estimava el que la seva obra té d’assaig, d’analista de l’humà molt més que el que té de novel·la” (Puig i Ferrater 1975:141)
Ben sovint és el Puig lector que esdevé moralitzador en el seu valor: “Hi ha en Proust quelcom de llefiscós que és l’ombra i la tristor de la seva obra. En una part d’ella hi veus passar els llimacs i l’autor te’ls fa tocar. I no és objectivitat. Ve de l’autor. Gairebé tot ve de l’autor en una obra, i de més a més en els moderns. De Rousseau a Proust cada dia més acusat. Baudelaire ja va dir: <L’absoluta sinceritat com a mitjà d’originalitat> o quelcom així. Hi ha originalitats ben tristes tanmateix. Però l’artista modern va camí de no aturar-se davant de res. On arribarem? Un Goethe se n’hauria indignat. Però és com els progressos en l’art de fer la guerra, qui els atura ja? Abans l’escriptor descrivia el que veia. Ara el que hi ha dins seu”.
I un temps després insistirà: “En Proust hi ha diluïda, penetrant la seva obra i com tenyint-la, una vaga tristesa que ve del seu materialisme. És l’expressió d’una època sense fe i ja sensual en tot. Àdhuc el seu humorisme és trist. La seva espiritualitat és purament la d’una intel·ligència afinadíssima i la d’una sensibilitat afuadíssima, però no de l’ànima en el sentit clàssic, moral i religiós del mot. Arriba a la quinta essència en l’anàlisi de les sensacions, però la veritable espiritualitat, l’esperit de l’home com a cosa diferent i d’un altre món que la sensació, se li escapa. Hi ha en Proust quelcom d’aquestes diguem-ne obres filosòfiques basades únicament en l’experimentació fisiològica mèdica, corporal. Qui dubta que ha fet donar un gran pas a l’anàlisi de l’home? I tanmateix manca a la seva novel·la, tan aguda en els detalls, quelcom de la síntesis espiritual d’aquell home enter en el bé i en el mal, d’aquell home que és més que sensació i que intel·ligència i que trobes en Cervantes, en Dostoiewski, en Shakespeare i tot, tot semblant aquest indiferents a la vida moral.”
Ja l’any 1928 Bofill i Ferro havia assenyalat aquest aspecte que, temps a venir Puig i Ferrater mantindria: “Us adoneu que hi manca (a la Recherche) una dimensió, potser el sentit religiós, potser la moralitat…” (Bofill i Ferro 1959:50)
Què entenia Puig per vida moral? Què diria la psicoanàlisi sobre ‘experimentació fisiològica mèdica corporal’?
En aquell repàs dels seus autors de referència que tant sovint li agrada de fer, arriba a un punt que estableix a Goethe com el clàssic que, a partir de les Converses amb Eckermann situa com a model en la inclusió de la pròpia vida i del jo en l’obra literària. A partir d’aquí i després de deixar com un cas a part la Vita de Cellini escriu: “Després ve Rousseau que s’explica fins a la impudícia. Després aquell complicat Stendhal, càndid i maliciós, cínic i sentimental en una peça, que ho voldria dir tot i sovint no gosa, ni sap atrevir-se, i que em sembla que inventa molt. Després el ferotge Tòlstoi, que es furga com un senglar, amb una complaença feroç, trista, impúdica, llòbrega, que s’amaga (o es vesteix) sota una ambició de depuració moral que potser és misantropia. Després Proust, banyant-se i rabejant-se en les seves aigües brutes com diu Huxley”. (Puig i Ferrater 1975:102)
Puig no acaba d’aclarir a què es refereix per la brutícia d’aquestes aigües però en la nota següent al Dietari es despenja així: “Si com Proust, jo fos capaç de fer-ho entrar tot dintre la meva novel·la, no escriuria ni una ratlla més aquí. Però jo tinc una concepció de la novel·la molt diferent de la de Proust, tot i admirant molt aquest autor que per altra part sovint em revolta. Per exemple: tant ell com Gide quan tracten l’homosexualisme em disgusten, m’afligeixen, és més fort que jo, minva la meva admiració per ells. I quan em diuen que Albertine era un jove, un garçon que Proust ha transposat en una noia en la seva gran obra, gran part de l’encís de La prisonnière, d’ Albertine disparue, se m’esvaeix i una certa repugnància pren el lloc de l’encís, tot admirant l’autor per l’aqüitat amb què analitza les seves sensacions. En un altre ordre, si es vol, em neguiteja, em molesta. Les imatges que em vénen tot llegint les descripcions dels seus moments d’amor amb Albertine no són per a donar-me un pur plaer d’art, ni àdhuc pensant en Sòcrates o Plató.” (Puig i Ferrater 1975:103)
Un pur plaer d’art, o un plaer d’art pur? Puig no pot separar la pròpia moral quan fa de crític de les seves lectures. Aquí el veiem més apropat a un Manuel de Montoliu que a un home dels anys cinquanta. A més, es continua mostrant incapaç de la distinció entre biografia i creació literària. La construcció del seu cicle de El pelegrí apassionat el tenia atrapat en aquests dubtes, ben lluny de la frescor lliure i d’un text de l’etapa de formació com els de Els camins de França.
En un determinat moment, recorrent al record, manifesta “Un temps vaig creure que jo no tenia un veritable talent de dramaturg ni de novel·lista tot i certs èxits que en el teatre i la novel·la havia tingut. Em pensava que el meu camí era el del moralista, del crític de l’home, no diré pas del filòsof creador d’un sistema explicant l’home i el món (…)” I en el camí d’aquesta formació afegeix: “De Proust estimava el que la seva obra té d’assaig, d’analista de l’humà molt més que el que té de novel·la. I, encara avui, l’estudi de l’home m’apassiona per damunt de tot i em sento més inclinat a les obres de meditació que a les d’imaginació. Això com a lector. Com a escriptor no puc concebre una obra que no se me’n presenti de seguida la significació moral”. I de nou afegeix, en contradicció: “El moralista, net, pur, no inventa, descobreix; no crea, explora; revela l’existent i diem que és original i gran, quan troba coses que ningú no havia revelat abans d’ell, com per exemple, en certs aspectes, Proust. El moralista no s’acontenta de la troballa psicològica com el científic, no l’anima com l’artista, en vol treure un interès social, humà, en el fons una lliçó; en el fons esdevé moralitzador, això quan no es delecta cruelment en el plaer de descobrir misèries, com molt psicòlegs antics i moderns han fet. Ni alliçonar ni plaure’m en la descoberta de misèries no era el meu fet. El que em plau és aquest profund interès moral, premeditat o no segons els autors, que tenen les obres d’un Shakespeare, d’un Molière, d’un Cervantes, d’un Dostoiewski, un Gide, un Proust.” “Com a escriptor, però, em sembla que arribo a la vida moral dels meus personatges tot destriant-ne la psicologia pels seus fets, paraules, sentiments, reaccions davant dels fets, sensacions davant les coses, davant un paisatge (…) car l’home és la raó de tot, però cal tocar la seva pregona intimitat que és la vida moral. L’analista, el científic, el moralista ho fan estàticament. És el defecte de Proust com a novel·lista, per altra part tan original i tan important (els novel·listes vinguts darrera seu forçosament han de comptar amb ell). (Puig i Ferrater 1975:141-143)
Un cop més la confusió dels conceptes en el llenguatge de Puig. Analista, científic, moralista, psicòleg, espiritual, què signifiquen en Puig. Què signifiquen aplicats a la seva obra i en la dels autors llegits? No ho sabem, la crítica dels primers anys del segle XX, la crítica conservadora d’un Montoliu, rebufa en aquests passatges.
L’any 1943 Puig afegeix, ara en un comentari de lligam històric: “L’amoralisme de Proust és el de la societat francesa del seu temps – què no diríem de la d’avui?- i en això sí que Proust és un historiador, psicòleg i àdhuc filòsof. Hi ha quelcom de científic en el seu art i de transcendent. El que en podríem dir la seva espiritualitat és d’ordre físic, pur refinament de la intel·ligència, de les sensacions –el senyorial domina en ell afinat per la cultura de la intel·ligència, el cultiu dels plaers. En ell hi ha el materialisme francès i de l’època moderna, tan afinat, que sembla fer-se espiritualitat, però que no ho és, car d’ell és absent el moral, el religiós. És un producte nou, d’uns temps nous. El seu art científic, sensual, experimental, implacable com la ciència en els seus resultats, indiferent als aspectes morals, és, tot i la seva exquisidesa que és molta, de vegades fins el preciosisme, tot i la seva poesia, que toca sovint l’inefable, el fet d’una època materialista, egoista, sensual, desprovista de sentit moral que Proust ha pintat en profundor i sense escrúpols ni atenuants i potser per això la seva obra ha fet tanta impressió al món. Jo crec que temps a venir els homes veuran en l’obra de Proust, a part de les gràcies, troballes i novetats del seu art, i en Proust mateix, el producte més representatiu del materialisme, amoralisme i manc d’ideals de França que havien de conduir aquesta nació al nivell inferior de vençuda i apallissada per tothom en què la veiem avui i del qual s’alçarà difícilment. Qui sap si la importància com a document augmentarà amb el temps alhora que davallarà la seva importància com a obra d’art, tot i que no es podrà negar el mèrit de Proust com a innovador.” (Puig i Ferrater 1975:201-202)
I a finals d’aquest any, afegirà “En Proust hi ha diluïda, penetrant la seva obra i com tenyint-la, una vaga tristesa que ve dels eu materialisme. És l’expressió d’una època sense fe i ja sensual en tot. Àdhuc el seu humorisme és trist. La seva espiritualitat és purament la d’una intel·ligència afinadíssima i la d’una sensibilitat afuadíssima, però no de l’ànima en el sentit clàssic, moral i religiós del mot. Arriba a la quinta essència en l’anàlisi de les sensacions, però la veritable espiritualitat, l’esperit de l’home com a cosa diferent i d’un altre món que la sensació, se li escapa.” I de nou retroba amb les mateixes paraules allò que deu ser una referència a la presència del món del subconscient, que Marcel Proust aplicarà en la seva obra en paral·lel a la contemporània construcció de la teoria psicoanalista de Freud: “Hi ha en Proust quelcom d’aquestes diguem-ne obres fisiològica medica, corporal. Qui dubta que ha fet donar una gran pas a l’anàlisi de l’home? I tanmateix manca a la seva novel·la, tan aguda en els detalls, quelcom de la síntesi espiritual d’aquell home enter en el bé i en el mal, d’aquell home que és més que sensació i que intel·ligència i que trobes en Cervantes, en Dostoiewski, en Shakespeare i tot, tot i semblant aquest indiferent a la vida moral”( Puig i Ferrater 1975:25)
Sobre el mètode, la forma, l’estil i la influència del model
“Proust devia tenir una gran cultura, a més de literària, científica. Ell no l’amaga, ans es complau a mostrar-la i en la seva obra sovint diu el que sap, el que ha llegit, el que deu als altres i no té necessitats d’amagar-ho, ell que porta tant de nou, d’original. Proust és més important que Gide, em sembla a mi. Gide com a escriptor és un model, un clàssic. Proust és més fecundant, més vivificador, i si no és així per a tothom ho és per al meu temperament. Sempre m’han estimulat més que les formes perfectes, els temperaments dels grans creadors, àdhuc defectuosos, o tinguts per tals del punt de mira formal, com per exemple Dostoiewski que diuen que escriu malament.” (Puig i Ferrater 1975:164-165 –la cursiva és meva-)
La Recherche esdevé per a Puig i Ferrater una referència constant més que no un model. De vegades sembla que allò que li constitueix model sigui tan sols les dimensions de l’obra i el testimoni biogràfic. Ell també projecta una obra de vastes dimensions: “La vida d’un home seguida pas a pas, àdhuc la d’un home d’escassa acció, exigeix nombrosos volums com ens ho havien mostrat Romain Rolland amb Jean Chistophe i Proust amb la seva Recherche…” (Puig i Ferrater 1975:97). En d’altres, les referències al model de l’obra proustiana són en clau d’obra merament autobiogràfica. En alguns moments, apareixeran les referències a l’estil, un aspecte aquest que a Puig i Ferrater el preocupa, tant per les crítiques que havia rebut de la seva obra, com per reconèixer-ne una determinada incapacitat per aconseguir-lo. En aquest sentit, sovint parla de forma confusa sense distingir fons i forma, fins a separar-los, com si es tractessin de processos inconnexos.
Aquí reproduïm els comentaris entorn d’aquests aspectes i n’afegim d’altres que el Dietari presenta de forma dispersa però constant. En unes ocasions en referència a la persona de Marcel Proust, en d’altres a la seva obra.
Comencem per una consideració d’ordre global de l’obra que, alhora, ens servirà per aproximar-nos a la idea que Puig es fa de la Recherche: “Proust ho deriva tot cap a la seva única novel·la. Reflexions, sensacions personals, confessions, crítica d’art, literària, social –àdhuc una mena de periodisme-, xafarderia, indiscrecions, etc. En fi, tot el que d’altres escriptors posen en diverses obres diferents de to, de família, de gènere, o en estudis de revista i articles de periòdic, o en memòria o confessions, ell ho aprofita per la seva única novel·la i li aboca pel broc gros, com es sol dir. No dispersa res, tot ho concentra en la seva única obra, repetim. D’aquí la sensació que ens dóna d’una riquesa de pensament, cultura i sensibilitat i, realment, en això és molt ric. D’aquí l’encís del seu gran llibre, que és l’encís d’un llibre de memòries, de confessions i d’assaigs psicològics i literaris, artístics i socials.”
Hem comentat que un dels llibres que Puig ‘salva’ del seu precipitat exili és Ideas sobre la novela de Ortega y Gasset de qui sempre es mostra deutor. Ara, en iniciar aquestes consideracions d’ordre general, hem de reproduir aquest passatge: “Quant a Proust, ja abans, ben abans de llegir Ortega y Gasset, jo veia la seva obra com una novel·la <paralítica> que desviava el camí de la novel·la tot i havent portat a la mateixa preciosos guanys i als novel·listes rics ensenyaments. Però els eu cas em sembla dels que no es poden repetir de tan personal”. (Puig i Ferrater 1975:99)
Després d’això, es mostra aferrat a la idea d’Ortega y Gasset que aquí esmenta directament i que reproduirà d’una manera o altra més d’un cop: “D’aquí, però, també la seva pobresa d’acció que fa la seva novel·la aturada, <paralítica> com ha dit Ortega y Gasset. Encís i fatiga, qualitat i defecte que alternen constantment. Riquíssim i novíssim de detalls i de troballes psicològiques que ens meravellen i delecten. És irritant però, quan sense el menor moviment en els seus personatges el veiem entretenir-se durant pàgines i pàgines en un sens fi de nimietats, de cosetes, de xafarderies del gran món que ens interessem ben poc. Són els seus moments d’estancament que se’ns fan carregosos, i el llibre et cau de les mans. Però així que se li desvetlla la inspiració –en pocs autors es remarca tan clar el pas de l’ensopiment al de la fuga-, així que entrem en un dels seus trossos inspirats, i de més en més a mesura que l’autor avança despert pel seu gran camí, sentim la seva originalitat, la seva força, un brio, una abundància, una felicitat d’invenció, de creació. “
I tot seguit, un cop més la contradicció: “Llavors no ens recordem que la seva novel·la sigui aturada. Què ens importen el que fan o deixen de fer els personatges? La riquesa és allí, en aquelles invencions psicològiques, aquelles troballes riques de matisos de colors, de flaires, de clarobscur, de visions i de repercussions, sigui la vulgui la matèria que tracti l’autor, l’home interior o el món exterior.
O aquesta altra: “En fi, al meu parer, Proust amb la seva novel·la, defectuosa, com a novel·la, però tan rica i prodigiosament en tot l’altre, ha fet progressar l’art de la novel·la com pocs. “
Malgrat tot, el Puig contradictori reconeix en la Recherche un nou llindar en la literatura: “El novel·lista futur que aprofités els guanys de Proust, tot donant a la novel·la la seva acció necessària, quina magnífica obra podria fer. Però què dic ara? Certes coses no es repeteixen, ni rarament ningú no les pot aprofitar llevat d’aquells que les han trobades. (Parlo de l’art, no de la ciència ni d’altres activitats). L’art és el més individual del món. I, tanmateix, l’art progressa. Proust n’és un exemple, com ahir Dostoiewski, com tots els que han trobat coses o formes que el seu art no tenia abans d’ells, que és el propi dels homes originals. (Desacord amb Paul Valéry? Jo parlo dels autènticament, incoerciblement originals, no dels que en volen ésser.)” (Puig i Ferrater 1975:84-86)
Continuant amb les valoracions de conjunt afegeix aquest passatge que ens fa dubtar del tipus de comprensió que fa Puig, sobretot del concepte del temps en Proust, de si havia copsat els camins que es tanquen en El temps retrobat : “L’immens talent de l’autor no pot evitar que la seva obra sigui pesada. En seguir els personatges pas a pas, al llarg de tants volums, aquells són inventariats per l’autor o autopsiats que no sé què és pitjor. El lector no hi troba secret, ni misteri, ni imprevist, ni el dramatisme de tota la vida humana que de sobte se’ns revela no per una acumulació de detalls, sinó per un fet, un detall, una paraula, una actitud, una reacció que ens fan descobrir en un home un món nou, que sembla endevinat per nosaltres, més que no pas explicat per l’autor i que és propi del gran art.” (Puig i Ferrater 1975:97)
Fa l’efecte que Puig tan sols ambicioni de posseir la profunditat de la mirada psicològica de l‘autor de la Recherche perquè dels escassos comentaris que dedica al tractament proustià del temps afegeix: “El temps no compta per a la novel·la. Compta una unitat espiritual que pot fer de vint anys, de cinquanta anys un sol moment ideal, aquest moment infinit sense el qual no hi ha obra artística duradora. Cadascun dels meus plans de novel·la podria ésser un d’aquest moments infinits suposant en mi les forces necessàries per fixar-los. (…) Jo hauria volgut la mestria d’art de Dostoiewski per a fer una rica novel·la dramàtica i tan viva, vera i profunda com les seves, i ensems ambicionava la profusió de revelacions psicològiques de Proust.” (Puig i Ferrater 1975:98)
En tots els comentaris que Puig va desgranant sobre Proust un dels aspectes que més sorprèn, venint sobretot d’un escriptor, és la incapacitat de manifestar la complexitat que suposa tot art creador, en especial la de l’escriptura. No sabem si la lectura de la Recherche, feta en clau d’obra biogràfica és el condicionant d’aquesta mancança i la manifestació que el duu a expressar-se en aquest termes: “Proust es posa el centre del seu llibre com a autor i com a personatge de la novel·la. És la novetat de la seva obra. Jo em penso que sobre ell mateix inventa amb molta llibertat, com faria amb un personatge imaginari però sempre a base de dades reals. En penetrar tan a fons en ell per la psicologia, l’anàlisi agudíssima i el despullament de les seves sensacions, penetra en l’home general. Tots els grans escriptors ho han fet, però ell declaradament, i amb una franquesa, un coratge que supera el de Rousseau i el de Montaigne.” (Puig i Ferrater 1975:99)
Puig havia rebut crítiques sobre l’estil lingüístic en les seves obres. La darrera, li arribà, a priori, per part de Ventura i Gasol quan, en assabentar-se que Puig treballava en una obra de vasta dimensió, comentà: “<Però voleu dir que estarà bé d’estil?> Aquesta pregunta, – afegeix Puig-, que conté en principi una reserva, un dubte, demostra que Gassol no ha comprès encara el que és la novel·la. La pregunta implica que si la novel·la <no estigués bé d’estil> seria una obra mancada. I per tant revela la incomprensió que la vitalitat, importància i fins i tot grandesa d’una novel·la no té res a veure amb l’estil tal com s’entén correntment, i que el novel·lista, com més important és, més en crea l’estil que li cal, en oposició a allò que en podríem dir la concepció general de l’estil” (Puig i Ferrater 1975:357).
Passatge interessant aquest per a la comprensió d’un Puig, aferrat de ple a la construcció del seu Janet, i el llenguatge que hi utilitza en defensa: vitalitat, importància, grandesa.
L’any 1943, un dels més prolífics en el dietari hi escriu una nota sorprenent si més no venint d’un escriptor vocacional: “No oblidar mai que la meva força no està en l’estil. Si volgués ésser un estilista, el seria mediocre. Ésser clar, senzill, directe, per a mi és el suficient. Desitjo ésser ric d’altres coses que de formes i paraules. No envejo un Barrès, un Anatole France, un Azorín, un Gabriel Miró. Sí un Unamuno, un Ortega y Gasset, un Proust i tots els grans creadors”.
Sorprenent i aclaridor. Puig i Ferrater volia despullar-se en aquest dietari i això, cal reconèixer-ho, ho aconsegueix.
Aquest mateix any afegeix aquest diàleg que, a ulls del lector i per la indeterminació del llenguatge, més aviat sembla establert amb si mateix: “L’amic havia llegit un llibre de teories sobre la tècnica de la novel·la i durant una llarga temporada tingué el cap ple de teories, de tècnica. Una obra era bona si es conformava a les tals teories, detestable si no s’hi conformava. Apareixi una bella obra narrativa. <Això no és novel·la>, exclamava ell, desdenyós. Amb aquests mots l’obra era condemnada, irremissiblement. <No està bé? No és bella? No és viva?>, li replicava jo. <Tant se val, no és novel·la>, responia ell. Mai no li vaig poder fer entendre que la grapa, la gràcia, el quid divinum, el geni per dir-ho més clar, es creen la seva tècnica i quan començava a entendre’s la glòria de Proust el meu amic protestava frenètic gairebé: < Això no és novel·la; no ho serà mai>” (Puig i Ferrater 1975:204)
L’any 1948 Puig fa un llistat de les obres que caldrà tenir en compte per al Janet Masdéu. En aquesta llista, quan arriba el torn d’Ortega y Gasset anota: “Per les seves admirables Ideas sobre la novela. <El estilo no salva ninguna novela, decir esto es una tonteria>, etc.” (Puig i Ferrater 1975:404)
En aquesta mateixa llista, quan arriba el torn a Proust hi diu: “Per la morositat de la narració en certes parts. Per la reacció contra l’oració curta i la frase tallada, trinxada, seca, i de poca alenada de tants prosistes moderns.
Establir aquest model de la Recherche contrasta amb el que Puig havia dit en d’altres ocasions. A voltes les generalitzacions que fa de l’obra de Proust el porta a barrejar qüestions d’estil, d’estructura novel·lística, d’originalitat genial i de recreació psicològica dels personatges al punt que hom es pregunta si en realitat Puig i Ferrater mai va arribar a copsar la grandesa genial i original d’aquesta obra literària.
Fixem-nos sinó, com a contrast del que acaba de dir, en aquest passatge del 1943: “Proust no té el do del raccourci. Per dir el que ha descobert, expressar el seu pensament, necessita pàgines i pàgines. No sap condensar-ho, concentrar-ho en unes ratlles, menys en una ratlla com sovint ho fan els clàssics o un Goethe i un Cervantes per exemple, que de vegades en una expressió feliç enclouen el resultat de moltes experiències, meditacions i pensaments, coneixement de l’home, de la vida, saber copsat en els llibres, etc.” (Puig i Ferrater 1975:254)
I uns mesos més endavant afegeix: “Res de més fals, sovint, que la novel·la realista, falsa, vull dir, per manca de fantasia, de creació, quan és una còpia de la realitat (que mai no ho és del tot, tanmateix). En canvi en Proust, per exemple, es serveix de mil trucs per expressar les seves idees d’home refinat, meditatiu, de gran cultura, etc., per mitjà del diàleg, o per mitjà de soliloquis llarguíssims o de digressions infinites sobre el que sigui, i això que un novel·lista realista trobaria fals és bell, interessant, i sents que hi ha allí la veritable creació” (Puig i Ferrater 1975:290)
A la darrera nota de Ressonàncies, quan manifesta que té l’obra de creació acabada i que ja dedica el seu temps a reformar i millorar els volums cinquè i sisè anota això com a tancament: “La meva obra, en conjunt, és un prodigi d’invenció novel·lística, una invenció incessant, un treball de creació que no s’estronca. No és, però un model per l’estil ni molt menys. I quan em poso a corregir m’adono que no és pas l’estil que em crida l’atenció, que mou el meu interès, sinó les meves invencions que encara se m’acuden, allò que hi afegiria de noves situacions novel·lesques, noves escenes, nous diàlegs i aprofundiments dels personatges, i nova vida, en conjunt, creada per a la imaginació però pouada en la realitat i enfonsant-hi de més en més les arrels, com si el meu art es concentrés en el poder de la invenció i de creació i no pas en la perfecció i bellesa d’estil. Això sóc jo com a escriptor i no res més”. (Puig i Ferrater 1975:472)
Hom té la impressió, en acabar la lectura de Ressonàncies, que Puig i Ferrater ha bastit un temple per instal·lar-hi els altars i les imatges dels seus autors, als quals no para de remetre, de citar-ne els noms, de relacionar-ne les obres, d’invocar i magnificar un i altre cop, sense mai però entrar a dins de cap. Unes imatges que, filtrades per Puig als nostres ulls, no passen de sants de guix, sense ni tan sols una mica de policromia. A Puig li agrada de fer llistes, citacions, no pas de text, sinó d’obres i autors i això és el que constitueix el mirall en el que es volia emmirallar, baldament sigui com un ideal. En la llista dels desigs del Puig Puig i Ferrater d’aquesta etapa, del Puig que construeix la seva obra més per voluntat que per necessitat Proust hi és el més present.
Sobre Proust, potser l’autor més citat de tots els que va repetint, hi veiem l’admiració i el reconeixement que estableix la Recherche com a llinda renovadora en la història de la literatura. Qui sap si tot allò que Puig sentia per aquesta obra queda reflectit i sintetitzat en aquest passatge redactat el primer any de Ressonàncies: “La seva novel·la és d’una precisió científica que no exclou la poesia, al contrari, en conté molta. És aturada en quant a l’acció, però quant viva, activa i fermentadora en la resta! Després de Proust mil novel·les psicològiques ens apareixen òbvies i banals, i la novel·la serà una altra cosa de la que ra abans d’ell. La seva exactitud ens fa més exigents. O bé hem d’anar més a fons i més lluny que ell, o prendre una altra direcció. M’agradarà parlar un altre dia extensament de Proust, dir en què el veig original, nou i puixant, i dir també com la seva obra és trista, tot i la meravella del seu art obsessionant.” (Puig i Ferrater 1975:73)
Ara quedaria per veure com aquest ferment del que parla Puig apareix en l’obra de creació de El pelegrí apassionat.
OBRES CITADES
BOFILL I FERRO, Jaume (1959): Vint-i-cinc anys de crítica, Barcelona, Edit. Selecta.
GRAELLS, Guillem Jordi (1974): “Introducció” dins Ressonàncies, 1942-1952, Barcelona, Edic. 62, 9-36.
PUIG I FFERRATER, Joan (1973): Vida interior d’un escriptor, Barcelona, Edit. Selecta.
PUIG I FFERRATER, Joan (1975): Ressonàncies, 1942-1952, Barcelona, Edic. 62.
SERRAHIMA, Maurici (1966), Sobre llegir i escriure, Barcelona, Edit. Selecta
A la recerca de Proust 