Llegir Proust en temps d’internet

Nota: aquest text és ple d’enllaços a pàgines web on es troben les referències. Aneu prement  els links , que apareixeran subratllats, per trobar les pàgines web triades.

En una reunió de la Societat Catalana d’Amics de Marcel Proust un dia vam compartir les nostres experiències personals sobre la lectura de Proust. Com el llegim cadascú de nosaltres per gaudir-lo a fons? Hi ha tantes respostes com persones, però està clar que, donada la complexitat de l’univers proustià resulta gairebé imprescindible aprofundir i completar la lectura amb imatges, textos d’altres llibres,  notes de l’editor o el traductor…  Llegir Proust es fa envoltat de papers, o es feia. Perquè ara, al segle XXI, una nova eina ha arribat per facilitar-nos aquesta labor fent-la molt més ràpida, eficient i complerta. Es tracta d’Internet, un univers tan ampli com els camins que transita el nostre autor. Com utilitzar-lo? A continuació us faig una proposta de lectura 2.0 amb l’ajut de l’imprescindible Umberto Eco.

Quan ens enfrontem a la lectura de Proust, hi ha un nivell de lectura bàsic que permet una comprensió superficial de l’obra.  Josep Maria Pinto ho explica a la perfecció en una entrevista feta al e-notícies el 2104 (vegeu “Llegir Proust no és difícil”):  “Llegir Proust no és com llegir Dan Brown, això és una evidència. Ara, quina és la dificultat de Proust? No és conceptual, tampoc no és de lèxic. El lèxic de Proust (com el de Pla) és molt ric, molt ampli, però no és difícil. Es precís sense complicacions.[…] La dificultat de Proust és la sintaxi. Són aquelles frases tan llargues, amb subordinades a dins de subordinades, amb subjectes que hem d’anar a buscar vuit línies més amunt…[…]
Aquesta sintaxi tan complexa, aquesta dificultat, en definitiva, no és insalvable. Ni molt menys… Només cal adequar el ritme de lectura, tenir temps i no tenir pressa. Quan hem llegit, amb la disposició adequada tres o quatre pàgines ja li hem agafat la cosa. D’altra banda, Proust és molt col·loquial i, de fet, parlant solem dir frases tant o més llargues que les seves.”

Si  volem entendre La Recherche amb més profunditat, haurem d’anar una mica més enllà del primer nivell. Buscarem una edició anotada (la francesa de la La Pléiade, o la traducció al castellà de Mauro Armiño, per exemple) i anirem llegint les notes de les referències. “La lectura de Proust manté unes exigències agreujades pel pas d’un segle: al lector francès, fins i tot, li resulta impossible identificar moltes de les referències històriques, literàries, artístiques o fins i tot personals inscrites en el text. Amb els tres Diccionaris que vaig preparar […], vaig tractar d’oferir al lector la possibilitat d’una lectura total, no només de la narració, sinó del context en què va ser creada “, comenta Mauro Armiño. Aquest seria un segon nivell de lectura.

Actualment  podem afegir  un altre tipus de lectura complementària de l’anterior. Segons la Associació Internacional de Lectura, en el segle XXI  les actuals Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC)  han transformat  els mètodes de la lecto-escriptura, “estem passant de la comunicació i el registre d’informació en format imprès als texts semiòtics. Aquests exigeixen al lector la capacitat de comprendre no només el material escrit, sinó també les imatges, les icones, els sons, els vídeos. Són una barreja d’elements simbòlics en una mateixa pàgina, que comuniquen missatges i s’han de llegir de manera interrelacionada.” O sigui, que ja no llegim només lletres sinó que interactuem també amb tot tipus d’estímuls visuals i sonors.

Proust quan escrivia el seu text literari amb múltiples referències culturals a la literatura,  pintura,  música,  moda,  botànica, etc., ja feia alguna cosa semblant  amb els recursos que tenia a l’abast perquè pressuposava que el seu lector tenia unes competències enciclopèdiques  molt amplies i per tant, podia entendre bé tot el que volia expressar.

Els conceptes d’Umberto Eco (Lector in fabula, 1979) ens poden ajudar a analitzar-ho. De fet, se’m va ocórrer escriure aquest article quan fa un any la notícia de la seva mort em va fer repassar els seus millors textos i vaig caure en què les seves teories semiòtiques es podien aplicar perfectament a un text tan complex com el de Proust.  Segons Eco, “per organitzar la seva estratègia textual, un autor ha de referir-se a una sèrie de competències capaces de donar contingut a les expressions que utilitza. Ha de suposar que el conjunt de competències a què es refereix és el mateix al que es refereix el seu lector. Per tant,  haurà de preveure un Lector Model  capaç de cooperar en l’actualització textual de la manera prevista per ell i de moure’s interpretativament, igual que ell s’ha mogut generativament”.

Aplicant aquestes idees als textos de Proust, creiem que el  lector actual culte ja té moltes d’aquestes referències però les que li falten pot buscar-les en un instrument impensable quan Proust va escriure la Recherche: Internet. La xarxa global  proporciona a l’instant al lector real la informació que li permet actualitzar la seva pròpia enciclopèdia i  gaudir d’un seguit de metàfores, imatges i sensacions, que a vegades no coneix o que potser en té un record difós.

Exemplificarem aquest tipus de lectura en un  fragment de À la recherche du temps perdu  especialment ric en referències:

“Amb la primavera a  la cantonada i el retorn del fred, en el temps dels sants de gel  i els aiguats de la Setmana Santa, com que a la senyora Swann li semblava  que  feia un fred glacial a casa seva, sovint la contemplava rebent les visites embolicada en pells, i les  mans i les  espatlles fredoliques desapareixien sota el blanc i brillant tapís d’un  immens maniguet llis I  una esclavina, tots dos de pell de mart gibelí, que no s’havia tret quan havia tornat a casa  i que recordaven els darrers retalls de neu de l’ hivern,  més persistents que els altres i que ni la calor del foc ni l’avanç de l’estació  havien  aconseguit fondre. I la veritat total d’aquelles setmanes glacials, però ja florents, quedava suggerida per a mi en aquell saló, on aviat deixaria d’anar, per altres blancors  més embriagadores, aquelles,  per exemple, de les  “boles de neu” que  reunien al capdamunt de les seves altes tiges nues com  els arbustos linears dels prerafaelites  els seus globus fragmentats però units, blancs com àngels anunciadors i que envoltava una olor de llimona. Perquè la propietària del castell de Tansonville sabia que  l’abril, fins i tot glaçat, no està mancat de flors,  que l’ hivern, la primavera, l’estiu no estan separats per compartiments tan hermètics com sol creure l’home dels bulevards, que fins a les primeres calors s’imagina el món compost només de cases  nues sota la pluja. Que la senyora Swann estigués satisfeta amb els enviaments que li feia el seu jardiner de Combray, i que omplís,  per mediació de la seva florista “titular”, les llacunes d’una insuficient evocació amb l’ajut de préstecs a la precocitat mediterrània, estic lluny de pretendre-ho i aleshores no em preocupava gens. En tenia prou per sentir la nostàlgia del camp amb el fet que, al costat dels nevats del maniguet de la senyora Swann, les  boles de neu (que potser no tenien cap altre objectiu en el pensament de la mestressa de casa que fer, seguint els consells de Bergotte,  “simfonia en blanc major”  amb el mobiliari i  la seva indumentària) em recordessin que l’Encant del Divendres Sant  representa un miracle natural al que podríem assistir cada any si fóssim assenyats i, ajudades pel perfum àcid i embriagador de corol·les d’altres espècies el nom de les quals ignorava i que tantes vegades m’havien fet aturar en les meves passejades per Combray, convertissin el saló de la senyora Swann en un indret tant virginal, tant càndidament florit sense cap fulla, tant sobrecarregat d’olors autèntiques, com el  petit talús de Tansonville.”

Marcel Proust : A l’ombra de les noies en flor (traducció de Valèria Gaillard).)

La primera frase conté una referència als sants de gel, que podem buscar a internet. Amb la Wikipédia podem entendre que ens situa l’acció als dies 11, 12 i 13 de maig, període climatològic del “retorn del fred” quan aquests sants són invocats pels agricultors “per evitar l’efecte d’una caiguda de la temperatura en els cultius[…]. Transcorregut aquest període, ja no cal témer la congelació”. Com a curiositat, la traducció al castellà de Pedro Salinas desconeix aquesta referència i ho transforma en: “ la época de los Santos, de las heladas ”.

Tot seguit trobem  referències a la moda de l’època: “[…] immens maniguet llis I  una esclavina”. Busquem la imatge, i la trobem. És prou il·lustrativa:

                       Martin-Kavel: Young girl with fur muff

També hi ha les habituals referències a la botànica dels textos de Proust: “[…] de les  “boles de neu” , que reunien al capdamunt de les seves altes tiges nues”. La foto ens mostra clarament com són aquestes flors.

Una de les “competències enciclopèdiques” més importants del lector de  la Recherche  seria la del coneixement de la Història de l’Art, concretament de la  pintura:  “[…] els arbustos linears dels prerafaelites”. En el quadres prerafaelites, veiem sovint aquests “arbustos linears” com  en aquesta obra de J. Collier:

                      Collier: Queen Guinevere Maying

Més avall,en una mateixa frase, tenim referències literàries al poema de Gautier i pictòriques al quadre de Whistler: “[…]  simfonia en blanc major”  amb el mobiliari i  la seva indumentària ”. Simfonia en blanc major es el títol d’un poema de Gautier en el que es parla de dones-cigne (Mme. Swann) : “Son sein, neige moulée en globe,/ contre les camélias blancs/ et le blanc satin de sa robe/ soutient des combats insolents.”. I també es el títol d’un quadre de Whistler especialment admirat per Proust:

Whistler: Symphony in white n. 1

Després,  la referència musical per excel·lència a la Recherche, un fragment de l’ òpera de Wagner,  Parsifal, Act III, Encant  del Divendres Sant :  “[…] em recordessin que  l’Encant del Divendres Sant  representa un miracle natural al que podríem assistir cada any si fóssim assenyats”.En aquesta escena de l’òpera, el protagonista s’extasia davant la bellesa de la natura, com li passa al Narrador davant d’aquesta “simfonia en blanc” de neu,flors i vestits de l’ambient de Mme. Swann.

Finalment, el record del “[…] petit talús de Tansonville” de les seves passejades per Combray. El reportatge  Sur les traces de Marcel  Proust à Illiers-Combray  de Véronique Dalmaz, amb un vídeo sobre la Journée des Aubépines del 14 de maig del 2016,  ens mostra el principal referent d’aquest paisatge de la Recherche.

Després d’haver consultat per Internet totes aquestes referències, la relectura del fragment proposat pren tot el seu sentit i evoca en el lector  les imatges i sensacions que probablement Proust volia expressar. Ara bé,aquest tipus de lectura tan minuciosa  es apropiada per a determinats fragments de la Recherche, però no per a tot el text. Així com les notes de les edicions comentades són molt abundants en determinats paràgrafs i absents en la resta, també la consulta a Internet s’hauria de fer amb intensitat variable, depenent de la riquesa intertextual que proposa el propi Proust.

Però tot i així, aquesta recerca suposa una feinada per al lector actual. Aquí hauríem d’introduir un nou element: l’editor. Amadeu Cuito , el president de la nostra Societat  d’Amics de Marcel Proust, em va comentar que en una conversa amb  Antoine Compagnon aquest li va dir que si hagués de fer avui en dia una edició crítica de Proust, ho faria utilitzant els recursos intertextuals propis d’Internet. Aquesta hauria de ser la tasca dels editors del futur. A la conferència  L’oeuvre et l’auteur à l’heure du numérique   Compagnon apunta: “Crec que és el moment, per exemple, de considerar una edició de Proust de Du côté de chez Swann on es clicaria sobre la sonata de Vinteuil per escoltar Franck o Fauré, sobre el port de Carquethuit per veure Boudin o Monet “.

Acabem amb una frase d’ Umberto Eco del mateix Lector in fabula: “Per a realitzar-se com Lector Model, el lector empíric té certs deures “filològics”: el deure de recobrar amb la major aproximació possible els codis de l’emissor” es a dir, en aquest cas, submergir-se en  l’àmplia cultura de Marcel Proust. Amb  les anotacions dels especialistes i els instruments de comunicació propis del segle XXI tot és més fàcil.

Jordi Ballabriga Cases