La vigília de l’aparició de Pel cantó de Swann a Grasset, Le Temps del 12 de novembre de 1913 (amb data del dia 13) va publicar una entrevista amb Proust signada per Élie-Joseph Bois.
Jo només publico amb Pel cantó de Swann un dels volums d’una novel·la que portarà el títol general de A la recerca del temps perdut. Hauria volgut publicar-ho tot d’una vegada; però ja no s’editen obres amb molts volums. Em trobo com aquell que té un tapís massa gran per als apartaments actuals i es veu obligat a tallar-lo.
Joves escriptors, amb qui simpatitzo, preconitzen, en canvi, una acció breu amb pocs personatges. Aquesta no és la meva concepció de la novel·la. Com dir-ho? Sabeu que hi ha una geometria plana i una geometria dins l’espai. Doncs bé, per a mi la novel·la no només és psicologia plana, sinó psicologia en el temps. Aquesta substància invisible del temps, he mirat d’isolar-la, però per fer-ho calia que l’experiència pogués durar. Espero que al final del meu llibre, un petit fet social sense importància, com un matrimoni entre dues persones que en el primer volum pertanyen a mons ben diferents, indicarà que el temps ha passat i agafarà aquella bellesa de certs ploms patinats de Versalles que amb el temps s’han cobert d’una beina de maragda.
Doncs, com una ciutat que, quan el tren l’envolta, ens apareix ara a la dreta ara a l’esquerra, els diversos aspectes que un mateix personatge haurà pres als ulls d’un altre, fins al punt que haurà estat com personatges successius i diferents, donaran -només per això- la sensació de temps que s’ha escolat. Aquests personatges més endavant es veuran diferents de com són en el volum actual, diferents del que creiem, tal com passa sovint a la vida, per altra banda.
No només són els mateixos personatges que tornaran a aparèixer en el curs d’aquesta obra sota aspectes diversos, com en alguns cicles de Balzac, sinó també en un mateix personatge, ens diu el Sr. Proust, [reapareixeran] certes impressions profundes, gairebé inconscients.
Des d’aquest punt de vista, continua el Sr. Proust, el meu llibre seria potser com un assaig d’una sèrie de «Novel·les de l’Inconscient»: no em faria vergonya dir de «novel·les bergsonianes», si hi cregués, ja que a tota època li passa que la literatura intenta vincular-se a la filosofia regnant – a posteriori, naturalment. Però no seria exacte, perquè en la meva obra predomina la distinció entre la memòria involuntària i la memòria voluntària, distinció que no només no figura en la filosofia del Sr. Bergson, sinó que fins i tot la contradiu.
– Com establiu aquesta distinció?
-Per a mi, la memòria voluntària, que sobretot és una memòria de la intel·ligència i dels ulls, del passat no ens en dóna altra cosa que unes cares [imatges] sense veritat; en canvi un olor, un sabor retrobats en circumstàncies ben diferents desperten en nosaltres el passat, malgrat nosaltres mateixos, sentim fins a quin punt aquell passat era diferent del que crèiem recordar, i del que la nostra memòria voluntària pintava, com els mals pintors, amb colors sense veritat. Ja en aquest primer volum, veureu el personatge que explica, que diu «Jo» (i que no sóc jo), retrobant tot de cop els anys, els jardins, els éssers oblidats, en el gust d’una glopada de te on ha sucat un tros de magdalena; sens dubte l’hi recorda, però sense el seu color, sense el seu encant; jo he pogut fer-li dir que, com en aquest petit joc japonès en què es mullen uns retalls de paper, que tan aviat com es fiquen a l’aigua s’estiren, es regiren i esdevenen flors, personatges, totes les flors del seu jardí, i els nenúfars del Vivonne i la bona gent del poble i les seves petites cases i l’església, i tot Combray i els seus voltants, tot això que pren forma i solidesa surt, cases i jardins, de la seva tassa de te.
Mireu, jo crec que tan sols als records involuntaris són als que l’artista hauria de demanar la matèria primera de la seva obra. En primer lloc, precisament perquè, com que són involuntaris, es formen a partir d’ells mateixos, atrets per la semblança amb un minut idèntic, només ells tenen la marca de l’autenticitat. Després, ens aporten les coses amb una dosi exacta de memòria i oblit. I finalment, com que ens fan tastar la mateixa sensació en una circumstància diferent del tot, l’alliberen de tota contingència, ens en donen l’essència extratemporal, aquella que és justament el contingut del bell estil, aquesta veritat general i necessària que només la bellesa de l’estil sap traduir.
Si em permeto d’enraonar així sobre el meu llibre, continua el Sr. Marcel Proust , és perquè no és en cap sentit una obra de raonament, els més petits elements m’han estat fornits per la meva sensibilitat, que jo els he percebut en primer lloc en el fons de mi mateix, sense comprendre’ls, i m’ha costat de convertir-los en una cosa intel·ligible el mateix que si fossin tan estrangers al món de la intel·ligència com, com dir-ho?, com un motiu musical. Em sembla que penseu que es tracta de subtileses. Oh! No, us ho asseguro, al contrari, de realitats. El que no hem pogut aclarir nostres mateixos, el que era clar abans nostre (per exemple les idees lògiques), això no és veritablement nostre, ni tan sols sabem si és real. És el «possible» allò que escollim arbitràriament. Per cert, sabeu, això es veu de seguida en l’estil.
L’estil de cap manera no és un adorn com creuen certes persones, tampoc és una qüestió tècnica, és -com el color per als pintors- una qualittat de la visió, la revelació de l’univers particular que veu cadascú de nosaltres i que els altres no veuen. El plaer que ens dóna un artista , és el de fer-nos conèixer un univers més.
Traducció d’Elisabeth Maluquer Margalef de l’edició presentada i anotada per Antoine Compagnon1 de «Du côté de chez Swann» de Marcel Proust, Ed Gallimard 1988, Col. Folio Classique, p. 611-614.
1 L’entrevista és un veritable prefaci de la novel·la, segons A. Compagnon.
A la recerca de Proust 