Home

Delafosse

Entre la nombrosa bibliografia que gira entorn de l’univers proustià, acaba d’aparèixer un documentadíssim estudi de Renato Calza, sobre la vida i l’obra del músic, intèrpret i compositor Léon Delafosse (1874-1951). Renato Calza,  L’Angelo e il Conte. Léon Delafosse e Robert de Montesquiou. Libreria Musicale Italiana, Lucca, 2015.

Delafosse esdevé un músic del món de l’aristocràcia i l’alta burgesia francesa i londinenca, present als salons més importants de la Belle Époque, que va finir els seus dies en l’oblit i en la pobresa i que no obstant ha despertat l’interès dels estudiosos envers la seva persona i obra gràcies a l’entorn proustià en el que es va moure en els seus anys de més prestigi.

L’obra de Calza, àmplia, completa, documentada, amb textos inèdits se centra en especial en la carrera musical de Delafosse, per descobrir-nos que el músic no separava el seu art del món social en el que es movia, del qual vivia i que li proporcionava la gran fama en la seva joventut. D’aquí l’interès documental d’aquesta obra per als estudiosos proustians. Des dels inicis d’enfant prodige, s’estudia la coneixença amb Robert de Montesquiou que es convertirà en el seu admirador i protector, i que li obrirà les portes del salons més importants de París. Una relació que es presenta documentada, amb textos desconeguts fins ara, i que acabarà amb una ruptura que originarà escrits acusatoris, venjatius i que separa les relacions d’amistat i socials d’ambdós personatges.

Delafosse, que va col·laborar, a més de Montesquiou, amb personatges del món artístic de l’època -l’actriu Sarah Bernhardt, els pintors Sargent i J-E. Blanche, músics com Paderewski, Hahn, Debussy, etc.-, entra en contacte aviat amb el món de Marcel Proust. El veiem formant part del grup, en una de les primeres fotografies mundanes de Proust, amb membres de la família Brancovan i Polignac.

Però per sobre de tot ens interessa la figura encantadora, elegant, del compositor ‘exquisit’ –segons diu Proust- del Delafosse protegit de Montesquiou, a qui aquest posà el sobrenom d’àngel,  i que es convertirà en model del músic Morel de la Recherche. El violinista Charles Morel, anomenat Charlie, que esdevindrà el músic preferit del saló dels Verdurin. El Morel que s’avergonyeix dels seus orígens socials i que cerca en la societat que l’acull un sistema de valors. El Morel que sedueix el baró de Charlus per la seva bellesa física, que mantindrà una relació ambigua i contradictòria amb el seu protector i del qual es venjarà difamant-lo públicament. El Morel que pren volada en  la part de Sodoma i Gomorra. Proust, se serveix d’aquest músic no tan sols per als trets físics i de caràcter sinó i sobretot per les formes de la relació i de la ruptura amb el seu protector.

Després d’aquesta desavinença amb Montesquiou, el músic, tot i que protegit pels Brancovan i defensat per dames admiradores del seu art, veurà molt restringides les seves relacions. Tot i així, manté la de la família ginebrina Bartholoni que li permetrà de coincidir novament amb Proust. De Diesbach, en la seva biografia Marcel Proust, parla d’aquesta coincidència i explica com el narrador i el músic organitzen unes “brillants improvisacions  sobre música i literatura, per a gran plaer dels convidats, que rarament tenen ocasió de gaudir de tals torneigs oratoris. I esmenta un dels records de Marie de Chevilly que manifesta: ‘de no haver conegut Marcel i Delafosse, hauríem pogut creure que Marcel era el músic i Delafosse l’escriptor. Parlaven amb el mateix domini d’ambdues arts…’ “.

La relació d’amistat entre Proust i Delafosse passa igualment pel mutu interès pel món artístic de l’altre. Marcel dedica a Léon un poema seu que aquest musica en una melodia per a veu i piano. Una preciosa raresa en el catàleg proustià. Al mateix temps Léon va dedicar a Marcel una melodia que forma part d’un recull que li atorga els primers grans reconeixements. Passats els anys, i a partir de la separació amb Montesquiou, Proust es distanciarà del músic, mentre que un despitat Delafosse judica la Recherche com un conjunt de xafardeigs.

Més enllà del Delafosse model de Morel, l’obra és un document interessantíssim per conèixer l’ambient musical de l’època, l’obra en especial pianística, la relació dels concerts de l’autor amb l’obra d’altres músics neoromàntics, Chopin, Liszt, Brahms, o la dels autors postwagnerians, Paderewski, Fauré, Débussy més a la moda, així com, sobretot, l’interès de Marcel Proust per determinades obres musicals. Les sales de concerts de l’època i els  salons, els festivals i les ciutats europees que els acollien. En aquest sentit, el treball de l’autor de l’assaig amb les cartes de Proust és notable i venen a enriquir la sempre interessant relació de Proust amb la música. La del seu gust personal i la que pertocarà a la redacció de la Recherche.

L’estudi de Calza, a més de molt documentat, tal com acabem d’assenyalar, està editat amb  nombroses notes que completen i arrodoneixen la investigació. I, sobretot, enriquit amb textos provinents de l’obra de Montesquiou, de Proust i del periodista Lorraine -el mateix que un dia va difamar públicament Proust i amb qui va mantenir un duel-, del company d’estudis i amic Fernand Gregh, d’Henri de Saussine, de Jeanne  Bartholoni. Cal dir que l’acompanya una bibliografia, així com un índex onomàstic que és molt d’agrair i que tan sovint trobem a faltar en estudis d’aquesta envergadura. Tota una obra de recerca a tenir en compte.

Francesc Garreta

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s