Home

 

combray

“Dans une odeur de toile écrue”

L’automòbil va a vuitanta per hora. És nou de trinca. Assegut al seient del darrere, veig desfilar a mà dreta la línia que separa el groc del blat del blau del cel, esperant des de fa més d’una hora que arribem dalt d’una inclinació prou elevada per poder veure finalment la plana neta d’arbres i aixecar-se a l’horitzó la fletxa del campanar de la famosa catedral. Els sento parlar de coses tan alienes al meu desig de saber de què serveixen els botons que sota minúsculs i indesxifrables signes veig en la taula de control al costat del volant, que no sabria dir de què parlen, i quan els demano de què serveix el primer botó, el que condueix, probablement molest per la meva interrupció, no em contesta i l’altre em despatxa amb un “encara t’agraden els cotxes?”. Torno a mirar la línia que separa el groc del blau, llepant-me la ferida. “Ara sí que la veurem!”. Un minut més, apareix la plana on identifiquen la fletxa del campanar que diuen tenir al davant. Quan la carretera comença a girar cap a l’esquerra i la plana es va eixamplant del meu costat, no aconsegueixo discernir a l’horitzó una construcció que s’assembli a un campanar i dissimulo la decepció que em produeix saber que el campanar és la ratlleta negra que es veu a la llunyania, al costat del descomunal graner metàl·lic que brilla al sol i m’enlluerna. Ara, parlen d’uns pelegrinatges que va fer a la catedral “aquell torrat… infumable militant de l’última causa… canvien de marxa, el motor ronca com un gos que remuga… va passar del socialisme universal a l’adoració de la verge i va acabar defensant allò tan suat del terrós, glorificant pàtria i família, com el “Maréchal”… el motor deixa de roncar… estranya barreja d’insatisfet i de místic exaltat… clic, clic, clic d’una llumeta intermitent que s’encén i s’apaga en el compte quilòmetres… una estranya espècie de místic… místic d’ell mateix, voldràs dir… zumzada sorda del camió que passa en sentit contrari… però “mort au champ d’honneur”, ja saps el que això vol dir en aquest país”. La plana continua desplegant-se del meu costat, la ratlleta del campanar comença ara a tenir forma cònica i em sembla distingir-ne una altra al costat. Al cap d’una estona, són com dues puntes de llapis. Em continuen passant per davant grans catedrals de llauna… “tenien amics comuns i tots dos eren admiradors de Bergson i dreyfusards convençuts, però no crec pas que Proust perdés gaire temps amb els llibres de Peguy, ni amb els seus articles dels “Cahiers de la Quinzaine”. No sé de què parlen. Continuo mirant la carretera sense fixar-me en res, absent, adormissat pel rum-rum del motor, com reclòs a l’interior d’un núvol de cotó fluix, igual que els que, ara, desfilen a l’horitzó, fins que dels camps de blat veig sorgir de sobte la formidable catedral, els dos fabulosos unicorns gegants tocant les campanes i tirant el carro de bronze de la seva majestuosa nau. De tant mirar-la, es queda un moment immòbil, abans de davallar cap a l’esquerra i desaparèixer en girar el cotxe en la mateixa direcció. Entrem a la ciutat. No ens hi parem i en sortim per una carretera més estreta vorejada de grans arbres. “El dinar és a dos quarts d’una i hem de ser puntuals, però ens quedarà temps per fer un tomb pel poble”. De totes, totes, el pare vol entrar a una botiga de la plaça on deixem el cotxe. Per sentir una olor de tela “écrue”! En obrir la porta de la botiga, sona un dring metàl·lic estrident, reabsorbit a l’acte per un silenci que fa més solemnial el cruixit del parquet sota els primers passos. Noto, en efecte, una olor molt particular, de netedat, una mica aspre, com d’èter, difícil d’identificar. Encara avui no sé què és exactament una tela “écrue”, però en sabria reconèixer l’olor. Recordo haver llegit al pare, com de costum, de peu dret al costat de la xemeneia, aquest passatge de Proust on figura la “toile écrue”. No que aquestes lectures em siguin imposades, em són sempre simplement sol·licitades (sol·licituds, però, a les que sé que no puc negar-me), ni que llegir de peu dret sigui l’aplicació de cap regla disciplinària, sinó que manquen seients en la petita sala de la biblioteca i l’ampit de la xemeneia és un lloc idoni per deixar-hi descansar el llibre obert. Lectures, per altra banda, demanades sense cap intenció normativa, pel simple plaer de sentir pàgines d’autors francesos vocalitzades amb accent genuïnament parisenc, però que han de ser precedides d’una lectura prèvia a fi d’entendre el que es llegiria de viva veu i poder respectar llavors la puntuació sense embuts innecessaris. Són sempre lectures de trossos dispersos, on em poden cridar l’atenció algunes situacions o emocions evocades, però com no em remeten quasi bé mai a experiències viscudes, em són generalment alienes. Inexplicablement, però, no per haver recitat aquest passatge més d’una vegada, ni pel record de la insòlita ocurrència del pare d’entrar a una botiga a sentir una olor, ni per haver retrobat aquesta mateixa olor entrant un dia en alguna sastreria, aquest “dans une odeur de toile écrue” llegit al pare continua misteriosament persistint en la meva memòria, flotant solitari entre dues aigües, sense cap riba a la vista, com els primers mots d’un obra que no s’escriurà mai. Arribem a la sala de l’escola on han preparat el dinar. Em toca davant, un home escanyolit, amb cara de color de plom i metxes de cabell que en forma d’estrella porta pegades al crani, i de les quals plouen floquets de caspa, visibles a les solapes de l’americana. Intenta dissimular una capseta de “Spasmocal” d’on ha tret tres o quatre píndoles, els seus ulls busquen desesperadament una ampolla d’aigua, quan s’aixeca per anar-la a buscar, veig que li van grans americana i pantalons i el seu caminar dèbil i incert em fa témer que caigui mort abans d’arribar a l’ampolla, m’aixeco per ajudar-lo, però agafa l’ampolla abans que arribi i m’adreça un somriure evanescent en mostra d’agraïment, el mateix que, entre les poques paraules que li deixa pronunciar l’esma que li queda, fa a la vella embolicada en vels de punta negra que té asseguda al costat. En un cartonet a dos vents davant del seu plat, escrit en lletres cursives, llegeixo: Professeur Louis Adolphe de Costille, nom que, en veure l’enorme costella que li serveixen, m’hauria de fer gràcia. Em produeix en canvi una barreja de fàstic i angúnia veure’l tot seguit tallar un tros de la costella, acostar-se’l al ulls per examinar-lo d’a prop, remenar-lo d’un costat a l’altre amb la forquilla i després d’haver-se’l posat als llavis, tornar-lo a deixar al plat, però quan veig la vella, a penes servida, apartar els vels de punta negra d’una revolada, i tirar-se sobre la costella, em costa reprimir el riure. El dinar s’acaba amb discurs del secretari, frec de tovallons i carrisqueig de cadires que enretiren. Els parlaments són al “Pré Catelan”. No m’atreveixo a demanar si el jardí on ens porten, tot i la e en lloc de la a, té quelcom de català. Hauré d’esperar l’edat de les comunicacions electròniques per descobrir que el nom de “Pré Catelan” amb el qual l’oncle Amiot va voler donar un to parisenc al seu parc ve d’un dels jardins del Bois de Boulogne, que coneixia molt bé Marcel Proust, nom donat en memòria de Théophile Catelan, capità responsable de les caceres de Lluís XIV en aquests paratges. Res a veure amb els horts i jardins del Rosselló, ni amb els empolsegats que he vist a Barcelona. Aquest, amb gran quantitat de verds rutilants de tots colors, el trobo preciós, però pel meu gust una mica massa pensat. En una clariana, a l’ombra d’uns arbres monumentals han disposat unes rengles de cadires on seiem. El venerable amfitrió que ens ha dirigit unes paraules de benvinguda en el dinar i que he vist parlar amb el pare, torna a exercir de presentador i dóna la paraula ¿A qui? Al Professor Louis Adolphe de Costille! Amb el  pas vacil·lant que ja li conec, es dirigeix a la tauleta, que han posat davant dels oients perquè el conferenciant hi pugui deixar els documents que precisi per la seva intervenció. Sense cap quartilla, ni cap nota a les mans, de peu dret al costat de la taula, només tocant-la amb la punta dels dits de la mà esquerra, per, penso, no perdre l’equilibri, comença el seu parlament. Sorprenentment, amb una veu clara, neta i enèrgica que em fa oblidar a l’acte el seu posat pantomímic i tinyós. Dissertarà, diu, sobre l’originalitat de l’escriptura proustiana i comença per comparar-la amb la d’altres escriptors, principalment, però no majoritàriament, amb els de la seva època. No entenc ben bé tot el que diu, ni qui són tots aquests autors, entre els quals, Montaigne, Racine, Baudelaire, Chateaubriand em són familiars per haver-los estudiat a classe, o sentit comentar en converses, però de qui no he llegit cap obra, tret d’alguns trossos dispersos, algun poema, o alguna obra de teatre que m’han portat a veure. A continuació, explica com Proust, després d’abandonar una primera novel·la, reflexiona sobre les diferents maneres d’escriure d’autors que per una raó o altra l’han interessat, com baixa al fons de les seves proses i quan les domina, com les imita en pastitxos, fins i tot en paròdies, i es va forjant una manera pròpia de dir les coses, manera que li permetrà finalment edificar l’obra que porta tant temps pensant i que acaba tenint pensada al mateix temps que descobreix la manera d’escriure-la. Quan parla de l’estil de Proust, li canvia, o m’ho sembla, el to de la veu, les seves frases s’allarguen, com si no volguessin deixar res a l’ombra, dissocien, comparen, trien, netegen tots els racons, són complexes, però alhora ordenen i, si retarden la conclusió, quan aquesta arriba, arriba amb més força. No entenc moltes de les coses que diu, utilitza termes dels quals ignoro el sentit, em perdo, però les cadències elegants i sostingudes de les seves frases, que van creixent, acumulant forces, pujant cada vegada més alt, totes elles encaminades cap a una conclusió que finalment allibera una expressió colpidora, em fan creure que l’entenc. Quan, al final d’una d’aquestes enlluernadores peroracions, la gent aplaudeix, jo també. Inesperadament, el professor Costille, que es creu acomiadat pels aplaudiments, empren la retirada cap el seu seient i el venerable amfitrió es precipita per explicar-li que els aplaudiments eren sincers i no significaven, tot el contrari, que estiguéssim tips de sentir-lo. Desconcertat pel malentès, el professor tarda una estona en retrobar-se, acaba el seu parlament i és objecte d’una gran i merescuda ovació. Visitem a continuació el jardí de “tante Léonie”. Sense hort, ni palmera, ni cap arbre gran, ni figuera, ni altre fruiter, sense brollador, ni safareig, ni galliner, amb floretes escollides i cuidades, però disperses, sense cap nuvolada de gardènies, devessall de glicines, o de llessamins, em deixa indiferent, pensant en el de les meves tietes de Barcelona. Després tornem al “Pré Catelan”, em fixo en el rierol d’aigües calmoses color d’absenta que travessa aquest jardí i a penes es mouen. Res a veure amb les de la Vivonne que surten a les pàgines que fa poc vaig llegir al pare. Aigües on criatures han deixat garrafes de vidre per capturar-hi peixets, garrafes a punt de glaçar, difractades pel cristall líquid que les empresona i posen la pell de gallina, aigües on serpentegen d’un costat a l’altre lianes verdes de fulles entrellaçades, que m’han recordat les clares, fresques i ombrívoles d’un poblet d’Alvèrnia on el fill d’un altre refugiat em portava a caçar crancs, els estius que vam passar-hi amagats dels alemanys. M’expliquen que la Vivonne del llibre és el Loir que voreja el “Pré Catelan” per la part baixa, i del qual deuen venir les aigües somnolentes del rierol. Quan vaig llegir aquest passatge al pare, estic segur que vaig arribar al tros on Proust fa passar la Vivonne per aquest jardí propietat d’un parent aficionat a l’horticultura aquàtica que n’ha alentit el curs i li ha fet omplir petits estancs florits, com els refinats i exquisits del gravats japonesos, ben allunyats, però, dels d’Alvèrnia. Vull creure que entre els sis i vuit anys, els que hem tingut el privilegi de viure durant algun temps en un món natural ens quedem amb un riu, el primer on hem anat a pescar, a banyar, a berenar, o a passejar. No sé si el cervell de la nostra espècie ha quedat per sempre més marcat pel fet d’haver-se elevat a la vida social a la vora d’un riu, l’Èufrates, el Nil, o el Riu Groc, o si és l’estranya mania de convertir en universals les nostres experiències més íntimes, que em fa pensar que tots portem gravat en el fons de la memòria un riu, un riu que si l’intentem recordar no és cap riu concret, sinó barreja dels que hem vist i no sabríem reconèixer, però que un altre, vist un dia tot passejant, o entrevist des de la finestra d’un cotxe, d’un tren, o evocat a les pàgines d’un llibre, ressuscita a l’acte i ens fa creure, sense saber ben bé quin és, que l’hem retrobat. Molts anys de vida urbana davant de grans rius de ferro encaixonats entre interminables molls de ciment i quitrà em tindran apartat dels deliciosos d’Alvèrnia i només em deixaran passejar pel de la Vivonne, o d’algun altre llibre, com el de Claude Simon, que observen dos nois des de dalt d’un pont i un d’ells senyala amb el dit una truita que d’un cop de cua s’amaga en una gerra foradada, al costat d’un cercle de ferro rovellat, trossos de teula i brocals de terrissa rebentats, recoberts de la mateixa molsa ocre que recobreix les pedres, i tirades del pont, llaunes de conserva i una cassola esmaltada de color blau amb un trau negre i que abans de desaparèixer els ha deixat veure el ventre clar, però torna a sortir i es manté immòbil, contra corrent, gràcies a lleugeres ondulacions del seu cos ocre i negre, enmig d’algues igualment ocres i negres, que també ondulen. Iguals que les de la Tet de la meva infància! Acabem la visita del “Pré Catelan” pujant pel corriol que voreja les famoses “aubépines” fins a la tanca de dalt, per veure rodolar per la plana les onades de blat i córrer pel cel els núvols com ramats de cabres. Parlen llargament del gest indecent de la Gilberta, del signe indesxifrable com a motor del desig, de l’abisme infranquejable entre el que desitja ser entès i el que no entén, de la total incomprensió com a ciment de la relació amorosa… em perdo una mica, però recordo amb una certa emoció el gest d’una nena veïna, que tot i no saber el que volia dir, em va commoure, enrogir la cara abans d’hora i fer entendre a la perfecció que el que havia de fer era obeir-la. Continuen parlant de la desorientació i la ceguera dels amants comparable a la dels exèrcits en el camp de batalla i de com el corriol de les “aubepines” desemboca en la plana, convertida en l’últim volum per la mateixa Gilberta en la cota 307º on els exèrcits francès i alemany s’enfronten en una de les batalles més sagnants de la guerra. En la sobretaula del sopar m’assabento que durant la guerra, Proust va decidir situar Combray al nord de París, a pocs quilometres de la Catedral de Laon, prop del front, sota les bombes i que la catedral de Chartres no forma part del paisatge de la seva novel·la, ni el seu pelegrinatge és, com el de Peguy, una línia recta enfocada a cap famosa fletxa, ni per elevar-se a cap zenit, sinó un camí sinuós cap a un “hortus conclusus”, no pas el del Càntic dels Càntics, sinó el d’una casa familiar, de la qual se surt per dos camins divergents, dibuixant cada un d’ells un gran rosetó en el que queden inserits rosetons més petits, tots dos formant part d’un de majestuós com els de les portalades de les grans dames de pedra de Rouen, Amiens, o Chartres. Continuen parlant de l’arquitectura de la novel·la, de si construïda en forma de rosassa, o edificada com una catedral, de si s’ha mantingut el pla preestablert, de com s’ha anat modificant, de si és aplicable a tota obra d’art el que han sentit dir a un amic pintor, que el quadre pensat sempre desapareix en benefici del que s’està pintant…. Em deixen anar a comprar un gelat. Nit sense lluna, negra nit, que encara no ha diluït la calor de la tarda, veig l’altre restaurant, on m’han dit que en tenen, al final del carrer, destenyit pel groc desmaiat d’una llum on centelleja un vol de mosquits. Compro el gelat i surto per un passadís que desemboca en una avinguda que voreja un jardí, o el riu. Com no m’agrada menjar el gelat caminant, m’assec en un petit mur de pedra. Del fons de la nit sorgeix el so d’una altra vida, el de dues flautes, com serps enamorades escolant-se entrellaçades d’un marge a l’altre. Deu ser veritat que l’aigua anuncia vida però no em diu quina serà la meva.

Al cap d’uns dies, després de l’excursió, el pare em demana que li torni a llegir la mort de l’àvia. Li agrada molt aquest capítol i l’he sentit més d’una vegada comentar-lo. El tros que em toca llegir avui, comença amb el narrador notant de sobte que l’àngel de la mort s’ha apoderat de l’àvia. La té al costat, la veu, la toca, però ja no és la seva àvia. Moment angoixant, que interromp el monòleg del prestigiós metge, amic de la família, amb qui topa per casualitat i que posa tota mena de dificultats, totes elles mundanes, per examinar l’àvia (un vestit encara sense planxar, una minyona que no troba les decoracions, el sopar amb el Ministre de Comerç al que no pot arribar tard), monòleg que dóna pas a unes consideracions impersonals sobre el caràcter imprevisible i alhora familiar de la mort i una meticulosa descripció de les manifestacions devastadores del mal que van descomponent el rostre i els moviments de la malalta, i reprèn el metge, ara convertit en un d’aquells déus ferotges de l’antiguitat, deixant caure després de més mundanitats (uns versos recitats per quedar bé amb la pacient que sap lletrada, un esclat de riure en acabar una broma) amb quatre paraules brutals, tot mirant el rellotge, la sentència a mort: “la seva àvia no té remei”. El tros acaba amb una frase que entusiasma el pare. “Declinava el sol; incendiava una interminable paret que el nostre fiacre havia de vorejar abans d’arribar al carrer on vivíem, paret en la qual l’ombra projectada pel ponent, de cavall i cotxe, sobresortia, negra, sobre el fons rogent, com un carro fúnebre en una terra cuita de Pompeia”, frase que em demana de repetir una altra vegada perquè en el so gutural de les erres d’aquest “char funèbre” diu sentir el retruc profètic i tenebrós de les rodes sobre les llambordes del carrer. Jo, evidentment, no sento res, però encara avui recordo la frase de tant repetir-la. El pare diu que la mort de l’àvia és una de les millors obres de teatre que coneix. Una tragèdia que fa viure el dolorós viacrucis de l’heroïna cap al seu fatal destí, acompanyada en tot moment per les púdiques dissimulacions dels que l’adoren i veneren, que ella també vol distreure del dolor, i alhora, una comèdia trepidant en què se succeeixen les inoportunes intervencions dels que, pels més diversos i pintorescos motius, converteixen l’agonia en un espectacle i fan encara més punyent la tragèdia. Al final de les escenes commovedores de mare i fill, pendents del més petit moviment de la malalta, entren i surten: una Françoise estranyada de no veure nét i filla plorant desesperats tirar-se als seus braços, que es sacrifica nit i dia per atendre “Madame”, però plantant-la per no quedar malament amb un electricista, o per provar-se el vestit que portarà al funeral; un Duc de Guermantes cregut i impertinent que vol tenir l’honor de ser presentat a la senyora de la casa i actua com si fos ell el que concedís aquest honor a la persona que li presenten; un parent, frare hipòcrita, que té la cara entre mans i separa dos dits per espiar el comportament dels altres; un metge encara més inoportú que de totes passades vol curar els familiars del constipat que no tenen, i els acaba encomanant…. No sé què el delecta més, si la força evocadora d’un relat que junta els signes percebuts pel narrador amb les reflexions entrellaçades d’aquest mateix narrador i les impersonals d’una veu equívoca, distant i enigmàtica, que comenta, analitza i dedueix, o aquesta al·lucinant barreja de comèdia mundana i tragèdia clàssica que fa l’agonia de l’ésser estimat alhora més tolerable i més terrible.

Uns anys després de la mort del pare, convertit jo també en un lector apassionat de la Recherche, llegeixo un estudi crític que confirma que la mort de l’àvia és en realitat una transposició de la mort de la mare, aquella mare que tant havia estimat, i em queda el dubte si la passió amb la que el pare em feia rellegir aquell capítol no amagava el dolor per haver perdut la seva i el desconsol de no haver pogut anar a Barcelona per aguantar-li la mà aquell dia.

Amadeu Cuito

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s