Home

FOTO MÈTODE - Cabinets_water_closets_Dorion,_Champs-Elysées,_ca._1865

L’obra de Proust no és una operació de nostàlgia. Segons com es miri no és una cosa tancada, el fruit d’un treball, sinó la il·lustració del propi procés de l’escriptura. La Recerca va ser una eina, una pauta que marcava el ritme diari d’una vida raonable, dedicada a la creació. Recuperar el temps perdut no significa retornar al passat, sinó aferrar el present tot servint-se de la remembrança del passat. Suposo que de mica en mica Proust va anar afinant aquesta eina, començant de ben jove, aquesta mena de “mètode”, allò que, referint-se a l’episodi de la magdalena, Compagnon defineix com “una revelació, la gran descoberta del narrador: la memòria involuntària”. Una descoberta equivalent a adonar-se que podia pouar en la memòria, explorar els túnels que des d’una sensació present el duien a records pretèrits.

Acostumo a doblegar l’angle de les pàgines no només per marcar-me el punt on m’he quedat (angle superior dret), sinó també coses que m’hagin cridat l’atenció (angles de dalt i de baix de l’altra pàgina, l’esquerra). I llegint un parágraf del segon volum de la Recerca, tot d’una vaig tenir la sensació que al primer volum hi devia haver algun angle torçat que m’evocava la pàgina que tenia al davant. En efecte, després de repassar les pàgines maltractades d’aquell primer llibre, vaig veure que dos episodis separats per unes cinc-centes pàgines es superposaven i anaven cobrant cert sentit:

1.

A la pàgina 90 de la meva edició de Du côté de chez Swann es pot llegir:

En altres temps, no m’atardava en el bosc consagrat que l’envoltava, ja que, abans de pujar a llegir, entrava en el petit gabinet de repòs que el meu oncle Adolphe, un germà del meu avi, antic militar que s’havia llicenciat com a comandant, ocupava al pis de baix i que, fins i tot quan les finestres obertes deixaven entrar la calor, i fins els raigs de sol que rarament hi arribaven, exhalava incansablement aquella olor fosca i fresca, al mateix temps forestal i antic règim, que fa somiar de forma perdurable el nas quan es penetra en certs pavellons de caça abandonats.

El text està escrit pel Proust adult (com tota l’obra, òbviament) i descriu una sensació del Proust adolescent, encara que el primer presta les paraules al segon o, dit d’una altra manera, dóna forma verbal a les percepcions del jove, no codificades en prosa literària, unes percepcions a les quals encara no s’ha aplicat “mètode”. De fet, el jove ni tan sols intueix encara la possibilitat (la necessitat) d’aquest mètode no ja només d’elaboració artística, sinó de coneixement.

Quan en d’altres fragments més o menys contigus se’ns descriu quines eren les inquietuds intel·lectuals íntimes del Proust jove, què era allò que emocionava el seu esperit, se’ns parla de les obres de Bergotte, escriptor de moda aleshores (i en qui de vegades s’ha identificat a Anatole France), i les virtuts del qual són, segons el narrador, saber expressar “grans idees” amb les paraules justes. El Proust adult amb prou feines suggereix que aquesta fascinació es deu més a la predisposició “romàntica” del jove que a un autèntic talent de l’escriptor.

2.

Unes cinc-centes pàgines més tard, doncs, ja en el segon volum de l’obra (a la p. 65 del meu exemplar d’À l’ombre des jeunes filles en fleurs), i després d’una conversa del jove Proust amb un venerable i respectat diplomàtic (M. De Norpois) que es mofa de la seva admiració per un Bergotte al qual considera buit, pur artifici oportunista (i al Proust narrador no se li escaparà cap sentència i, malgrat certs indicis, continua mantenint-nos en l’ambigüitat), es produeix aquesta altra escena en un parc:

Vaig haver d’acompanyar [la Françoise] fins a un petit pavelló enreixat de verd […] i en el qual des de feia poc havien instal·lat el que a Anglaterra anomenen un lavabo, i a França, en virtut d’una anglomania mal informada, water-closets. Les parets humides i antigues de l’entrada en la qual vaig esperar la Françoise emetien una olor fresca de tancat que, tot alleujant-me de seguida de les preocupacions que acabaven de fer néixer en mi les paraules d’en Swann referides per la Gilberte, em va penetrar amb un plaer que no era de la mateixa classe que els altres, que ens deixen més inestables, incapaços de retenir-los, de posseir-los, ans al contrari, amb un plaer consistent, en el qual m’hi podia recolzar, deliciós, plàcid, ric, d’una veritat duradora, inexplicada i certa. M’hauria agradat, com abans en els meus passeigs per la banda de Guermantes, intentar penetrar l’encant d’aquesta impressió que s’havia apoderat de mi i romandre immòbil tot interrogant aquesta emanació rància que em proposava no tant gaudir del plaer en ell mateix que em proporcionava, sinó submergir-me en la realitat que no m’havia desvetllat.

Dues pàgines més endavant, durant les quals s’ha produït un conat lúdico-eròtic aparentment innocent entre Proust i Gilberte Swann en el mateix parc (parèntesi, tema per un altre article, herència de Proust, noms, Nabòkov?: Enmig de la gimnàstica a què em lliurava, sense que amb prou feines augmentés aquesta sufocació que em causava l’exercici muscular i l’ardor del joc, vaig vessar, com si fossin unes gotes de suor arrancades per l’esforç, el meu plaer en el qual no m’hi vaig poder atardar ni tan sols el temps necessari per assaborir-lo; final del parèntesi, buscar més noms), després d’aquesta lluita, doncs, es resol, tal vegada al mateix temps que es produeix aquest alleujament de la tensió hormonal, l’enigma de l’olor del pavelló:

Quan tornava a casa, vaig percebre, vaig recordar bruscament la imatge, oculta fins aleshores, que m’havia acostat, sense deixar-me veure-la ni reconèixer-la, aquella frescor que feia gairebé olor de sutge del pavelló enreixat. Aquella imatge era la de la petita habitació del meu oncle Adolphe, a Combray, que exhalava en efecte el mateix perfum d’humitat. Però no vaig poder entendre, i vaig pensar que ho resoldria més tard, per què el record d’una imatge tan insignificant m’havia donat tanta felicitat. Entretant, em va semblar que jo mereixia realment el desdeny del senyor de Norpois: fins ara havia preferit, entre tots els escriptors, aquell que ell anomenava un simple “flautista”, quan m’acabava de comunicar una autèntica exaltació no una idea important qualsevol, sinó una olor de florit.

Aquesta escena representa de forma diàfana diverses coses: l’adveniment de la visió adulta, l’aparició del “mètode”; una epifania que es pot llegir com el descobriment d’un pilar interior, el del propi ésser, un eix sòlid que ja no vacil·la davant l’onatge de les “grans idees”, que ja no es deixa confondre, sinó que atorga al jove una desafecció, li infon l’atribut acabat d’estrenar d’espectador.

Aquest espectador no s’implica emocionalment amb la cosa observada, sinó que es situa en un punt des del qual s’abeura de sensacions per a la posterior elaboració poètica. El Proust jove exemplifica la visió romàntica, la confusió adolescent, la permeabilitat entre els plans de l’ésser, per dir-ho d’alguna manera, la indefinició quant a expectatives vitals, artístiques, metafísiques, existencials… En canvi, el Proust que descobreix aquest secret en l’olor de floridura comprendrà que del que es tracta és de designar el món tal com és, sense que les emocions “destenyeixin” sobre les coses. Això no impedeix que, ancorat fermament en aquesta nova talaia, pugui descriure també emocions, ja que les emocions són, o que les estilitzi, ja que estem parlant d’art.

Josep Maria Pinto

Adaptació i revisió d’un text aparegut al llibre Combray, de lluny, Ed. Acontravent, 2010.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s