Home

proustcaricatura

“Longtemps je me suis couché de bonne heure…” és a dir, en català: “Durant molt de temps me n’he anat a dormir d’hora” o encara: “He passat –o també “vaig passar” o encara “he estat” molt de temps anant-me’n al llit d’hora”, o, segons les traduccions mallorquines de Jaume Vidal Alcover, les úniques que s’han publicat fins ara en català –que jo sàpiga: “Durant molt de temps me n’he anat a dormir d’hora” en la primera versió; o en la segona versió: “Durant molt de temps em vaig colgar dejorn.”

Així, amb aquesta frase enigmàtica i de difícil traducció al català, comença “A la recerca del temps perdut”, la novel·la de Marcel Proust que se sol anomenar abreujadament la Recherche, i que he vingut a comentar amb tots vostès. Doncs bé, jo començaré d’una manera semblant:

Durant molt de temps, en les meves classes de literatura francesa, quan havia de fer una introducció general a la matèria, solia dir: “Circulen tradicionalment alguns tòpics sobre la literatura francesa, que mirarem de veure en quina mesura són veritat o no: per exemple, un que diu que la tradició francesa és més rica en encerts en el camp de la prosa que en el de la poesia, o bé un altre, que sosté que França ha tingut una tradició d’una altíssima qualitat i d’una excel·lent continuïtat des del segle XII fins ara mateix, però que no ha tingut mai una gran figura indiscutible, com Itàlia té Dante, Espanya té Cervantes, Anglaterra compta amb Shakespeare, Alemanya amb Goethe o Rússia amb Tolstoi.”

Doncs bé, últimament, vull dir en els últims deu o quinze anys, més o menys, això ja no ho puc dir amb certesa, això ja no ho dic, entre altres raons perquè ha deixat de ser cert. Actualment, França ja compta amb una figura literària tan gran com Tolstoi o Goethe, i ja s’imaginen de qui parlo, naturalment, estic parlant de Marcel Proust. Després de ser, com va dir Tadié, el seu principal estudiós, l’escriptor més rebutjat pels editors de París, després de ser considerat un novel·lista sofisticat i curiós, apte només per paladars exquisits i extravagants, després de passar, als anys trenta, el purgatori que es reservava als escriptors que no militaven a l’avantguarda ni estaven engagés, és a dir, compromesos o involucrats en l’heroica lluita per la llibertat política –o més exactament, en les diversament heroiques lluites per les diverses modalitats de llibertat política que oferia el moment- , després de tots aquests avatars en la seva recepció, Proust va anar guanyant-se l’interès i el favor dels crítics, els professors i els lectors i, tal com els deia, actualment està inclòs entre aquest limitadíssim grup d’escriptors que han ajudat a formar, o eixamplar, la consciència del gènere humà. Ara, Proust ens sembla tan inabastable com Shakespeare, tan profundament humà com Cervantes o Tolstoi, tan olímpic, tan inexhaurible com Goethe o com Dante; tan veritable, tan indiscutiblement genial com tots aquests escriptors, però segurament molt més modern que tots ells. Com intentaré mostrar, Proust, amb un bagatge cultural més aviat clàssic, havent portat una vida més o menys convencional, per no dir conservadora –dintre de les limitacions que li imposava la seva triple condició d’asmàtic, jueu i homosexual- és un dels exploradors més complexos i més valents de la consciència moderna.

Tal com passa amb tots els escriptors que he anomenat, és molt difícil explicar amb poques paraules en què consisteix exactament aquesta grandesa, aquesta genialitat, de Proust. En qualsevol cas, es tracta d’una impressió que tenim en llegir-lo, i que es relaciona amb les nocions de complexitat, de profunditat, però sobretot de veritat. Proust, en el seu llibre, diu moltes veritats, diu molta veritat sobre la naturalesa humana, sobre els homes i les dones, sobre l’amor i l’amistat, sobre les relacions socials, sobre la memòria i la intel·ligència, sobre la mort i sobre l’art. Però potser no hem avançat gran cosa, perquè també seria molt difícil explicar exactament en què consisteix aquesta noció de veritat en literatura o en art.

Arribats a aquest punt, potser el millor que podem fer per aclarir les coses és procedir a la manera tradicional, i parlar una mica de la vida de Marcel Proust i del seu llibre.

* * *

Marcel Proust va néixer el 10 de juliol de l’any 1871 –el mateix any que el poeta Paul Valéry, per cert; no em consta que els dos grans escriptors s’arribessin a conèixer mai, tot i que tots dos van arribar a ser molt amics d’André Gide, que era una mica més gran que ells dos. Són sens dubte els dos escriptors més grans de la seva generació, i tots dos eren, és clar, molt intel·ligents; però així com Valéry venerava la intel·ligència, es a dir, el pensament racional, Proust en desconfiava moltíssim; i la paradoxa és que Valéry és el poeta i Proust el novel·lista.

Proust, deia, va néixer en un poble petit, Auteuil, a prop de París, on els seus pares s’havien refugiat fugint del setge dels prussians a París, durant la guerra franco-prussiana. Proust era fill de metge, igual que Flaubert, i el seu germà també arribaria a ser metge, com el de Flaubert, una altra vegada. El doctor Adrien Proust, pare de l’escriptor, era un metge important i molt ric, i la fortuna familiar va permetre a Marcel, quan ho va voler, dedicar-se exclusivament a la literatura, sense haver de treballar mai; exactament com Flaubert, una vegada més.

La mare de Marcel Proust es deia Jeanne Weil i pertanyia a una família jueva assimilada, molt rica i influent. Aquesta dada també té la seva repercussió en la vida i l’obra de Proust, no sols perquè els diners dels Weil li van facilitar molt la vida, sinó perquè la condició de jueu hi té gran importància. El tema de l’antisemitisme va estar d’actualitat a París als anys del tombant de segle, arran del cas Dreyfuss, que va dividir la societat francesa i en el qual Proust va militar al costat del capità Dreyfuss, acusat falsament de traïció i víctima de la vaga d’antisemitisme que va assolar França. A la Recherche, l’affaire Dreyfuss hi té una importància temàtica molt gran, així com la identitat jueva, que moltes vegades és comparada i fins i tot assimilada a la identitat homosexual. Es tracta en tot cas de minories perseguides i obligades al secret i per tant a uns codis privats de llenguatge i conducta. En el cas dels homosexuals, a aquesta necessitat de dissimulació, negació i secret se sol anomenar “l’armari” –i alguns crítics moderns consideren la novel·la de Proust una de les primeres, i en tot cas una de les més encertades representacions d’aquest armari en què han de viure els homosexuals que volen dissimular la seva condició.

* * *

“A la recerca del temps perdut” és, parlant en termes generals, la història d’un noi, un jove, un home, que vol ser escriptor però no es posa mai a la feina, desconfia del seu talent i de les seves forces, fins que al final del llibre té una revelació que li permet posar-se a escriure… segurament aquest mateix llibre que acabem de llegir. Però abans, es pot dir que no fa pràcticament res: assisteix a festes i recepcions, va al teatre, s’enamora, llegeix, contempla obres d’art, viatja i, sobretot, sobretot, observa i extrau lleis de tots els comportaments, de totes les persones, llibres i obres d’art que va coneixent. Doncs bé, de vegades s’ha tendit a aplicar aquest mateix patró mític a l’autor de la ficció, i a considerar la vida de Marcel Proust dividida en dues meitats dividides per una fulgurant revelació: primer, una vida d’ociositat i mundanitat, de salons i duquesses, després, uns anys d’enclaustrament i aïllament totals per escriure una obra mestra. Això és molt esquemàtic i no s’ajusta a la veritat dels fets. La realitat és que Marcel Proust va fer uns estudis brillants al Lycée Condorcet (fixem-nos que en aquells anys, fins i tot les famílies més riques i cultes enviaven els fills a estudiar a la pública, com diríem ara; és que l’ensenyament públic, a França, en aquells anys, era immillorable); després va estudiar dret i es va llicenciar en Lletres, en l’especialitat de filosofia.

Va escriure alguns relats que van quedar inèdits, i va publicar nombrosos articles sobre art a revistes, i en va recollir alguns en el volum Les Plaisirs et les Jours, de 1896. És cert que mentrestant també freqüentava els salons de l’alta burgesia i de l’aristocràcia de París, que tenia amistat amb alguns membres de l’alta noblesa, i que tractava amb personatges com ara Oscar Wilde, Maurice Barrès, Jean Cocteau o el músic Renyanldo Hahn, amb qui va tenir una relació apassionada.

També tradueix, de vegades amb l’ajut de la seva mare, i comenta, algunes obres de John Ruskin, un teòric de l’art anglès que en aquell moment era molt famós i molt escoltat, i que va escriure sobre les catedrals gòtiques franceses, un tema que també tindrà gran importància a la novel·la de Proust. El títol d’aquesta intervenció meva és “Ensenyaments de Proust”; doncs bé, la manera com Proust parla d’algunes esglésies, reals o imaginàries, la manera com les desxifra i llegeix, és un d’aquests ensenyaments de Proust, i un dels més aprofitables per a nosaltres, habitants d’un país tan ric en esglésies romàniques i gòtiques.

El 1905 mor la mare de Proust, i no és cap casualitat que la història de la Recherche comenci poc després. En alguns aspectes, Marcel Proust no podia posar-se a escriure mentre estigués sota la tutela intel·lectual i moral de la seva mare, com havia estat durant molts anys. La mort de la mare és descrita i analitzada en unes pàgines magnífiques, genials, a la novel·la; però al llibre, la morta no és la mare, sinó l’àvia, un personatge molt important, més que la mare, que ensenya al Narrador a apreciar l’obra de Madame de Sévigné i de George Sand. A la novel·la, el protagonista, el Narrador, no és plenament conscient de la mort de l’àvia fins que ja fa ben bé un any que és morta. El dolor, com les altres sensacions i impressions, no venen quan nosaltres les esperem, és a dir, quan entrem en contacte amb la seva causa anecdòtica, sinó quan elles volen, quan menys les esperem, quan la nostra voluntat està adormida o distreta. En el cas de la Recherche, ja ho deia, el Narrador no sent autèntic sofriment per la mort de l’àvia fins al cap d’un any, en el precís moment en què s’ajup per cordar-se la sabata, en una habitació d’hotel: en aquell moment, la mort de l’ésser estimat es fa autèntica realitat, presència immediata, pura veritat interior, és a dir, real. Un altre ensenyament de Proust.

A partir de 1908 comença la història més remota de la gran novel·la proustiana, que té un desenvolupament molt curiós i molt interessant, que sembla il·lustrar aquella teoria seva sobre la importància de l’atzar en els aspectes més centrals de la nostra vida, incloent-hi la creació artística. Els fets són aquests: sabem que l’any 1908, Proust va escriure l’esbós d’una novel·la, uns setanta-cinc fulls, que després va abandonar. L’any següent, el 1909 escriu un text que no es va publicar fins molt més tard, el 1954, quan l’autor ja feia temps que era mort, i que ja és una clara prefiguració de la gran obra proustiana: em refereixo al llibre titulat Contre Sainte-Beuve, que té, entre altres, la particularitat de combinar dos gèneres aparentment molt allunyats, fins i tot antagònics: la ficció i la crítica literària, la literatura i la seva crítica, la pràctica i la teoria corresponent. Com ja he dit, la Recherche deriva directament del Contre Sainte-Beuve, i és interessant tenir-ho en compte, perquè la gran novel·la de Proust, ja des dels seus antecedents i esbossos més remots, no és una obra de pura ficció, sinó que neix amb ambició de ser alhora teoria i pràctica, ficció i crítica de la ficció, novel·la i filosofia de la novel·la, art i teoria de l’art. És molt possible que, aquesta concepció, Proust la hagués pogut conèixer en alguns escrits de Baudelaire, entre altres autors, però, si no m’equivoco, ell va ser el primer que la va fer realitat en una obra literària, almenys en una novel·la.

Però continuem amb la història de la concepció i la publicació d’ À la Recherche du temps perdu. Finalment, a començaments de l’any 1912, Proust considera que ha arribat el moment de proposar als editors una novel·la en dos volums, dels quals només el primer està mecanografiat. El primer volum es titula Le temps perdu, i el segon Le temps retrouvé, i l’obra total, Les Intermittences du cœur, però en aquesta primera versió els noms dels personatges encara no són els que coneixerem a l’edició definitiva. Mentrestant, van apareixent als diaris i revistes diversos fragments de llibre, en forma d’article.

Proust proposa el llibre a diversos editors, però només rep negatives: primer Fasquelle, després, cosa més greu, Gallimard, on el seu amic André Gide li fa un informe negatiu, després Ollendorff, que escriu: “Potser és que sóc molt insensible, però no puc comprendre que un senyor necessiti trenta pàgines per descriure com es gira i es regira al llit abans d’agafar el son.” És ben bé la mena d’argument que serà usat mil vegades contra Proust i el seu llibre. Per fi aconsegueix que l’editor Bernard Grasset consenti a publicar, a compte d’autor, Du côté de chez Swann. Proust corregeix i modifica l’original fins a l’ultimíssim moment, i finalment el volum surt a les llibreries el 14 de novembre de 1913. Està previst que sigui el primer de dos; el segon seria Le Temps retrouvé.

Però el fet és que Proust no dóna el seu llibre per acabat, i mentre espera la publicació del segon volum, el va modificant a base d’incorporar-hi, degudament elaborades, les seves vivències més recents. Per exemple: durant aquest any 1913 comença a viure el que generalment es considera el gran amor de la seva vida, el que va sentir per Alfred Agostinelli, un jove que lloga com a xofer i mecanògraf, i que allotja a casa seva juntament amb la companya d’ell. No costa gaire d’endevinar que aquesta situació no devia resultar gaire satisfactòria pel novel·lista enamorat, ni segurament per cap de les altres dues persones implicades. Sigui com sigui, el fet, tràgic, és Agostinelli va morir poc després, en un accident d’aviació; és una altra mort que provoca un sofriment terrible en Marcel Proust.

Doncs bé, molt aviat, Proust transforma aquesta vivència en literatura, en grandíssima literatura; així, Alfred Agostinelli, a la novel·la, es converteix en Albertine, i d’aquesta metamorfosi neix Albertine disparue, un volum destinat a incloure’s en aquella Recherche que, recordem-ho, encara està a mig publicar. No es coneix bé, és clar, la vida íntima de Proust, però sembla ser que molts dels homes de qui es va enamorar eren heterosexuals, o almenys bisexuals. Sembla. En tot cas, la idea que té Proust de l’amor no és gaire optimista. Per al Narrador de la Recherche, estimar és sofrir, i més exactament sofrir el turment de la gelosia. No sabrem mai del cert, diu Proust, qui és, com és, en realitat, la persona que estimem, si ens estima o no, si ens és fidel o si ens enganya, i potser no ens convé ni ens interessa saber-ho; per Proust, l’amor és cosa d’un sol, rigorosament d’un sol; no permet compartir res, no és fruit de cap afinitat, no és cap promesa de felicitat –més aviat tot el contrari i a la Recherche, tant el Narrador com els personatges enamorats: Swann, Saint-Loup, o Charlus, mentre viuen amors intensíssims, pateixen totes les tortures de la incertesa i de la gelosia.

L’any 1914 es produeix un esdeveniment que havia de trastocar el món sencer i també la novel·la de què estem parlant: vull dir la primera Guerra Mundial, és clar. Se sol considerar aquesta guerra com la frontera que separa els segles XIX i XX; potser és així, però el que és indubtable és que, en el cas de la nostra novel·la, és com és gràcies a la guerra. Resulta difícil determinar si la teoria de Proust sobre la importància de l’atzar en les nostres vides es va veure confirmada per aquest fet, o si va ser aquest fet, entre altres, el que el va portar a pensar això. El cas és que, davant de la impossibilitat material de continuar la publicació de la Recherche tal com la tenia planejada, Proust fa de necessitat virtut i reprèn l’escriptura de l’obra; així, durant la guerra va escrivint els volums que es titularan Sodoma i Gomorra, La Presonera, i retoca indefinidament Albertine desapareguda, textos que s’aniran intercalant entre el primer i l’últim volum. En alguns casos es tracta de desenvolupaments d’escenes d’idees i que ja es trobaven la versió primitiva, però en altres casos Proust va incorporant les experiències que viu durant aquells anys: és el que passa amb una de les escenes més celebrades del llibre, en què el Narrador surt una nit pel París assetjat pels prussians, amb tots els llums apagats per seguretat contra els bombardeigs, vagareja per la ciutat il·luminada només per la lluna, i aleshores entra, com per casualitat, en un bordell masculí, i allà té importants revelacions. La Recherche és un llibre escrit en primera persona; això vol dir que el Narrador, que per cert no té nom, només pot explicar allò que ha vist, i això l’obliga de vegades a exercicis d’un voyeurisme una mica acrobàtic, com en aquesta escena que els citava.

Acabada la guerra, Proust té la satisfacció de veure que Gallimard, l’editorial més prestigiosa de França, reconsidera la seva decisió i accepta publicar tota la Recherche. L’any 1918, doncs, Gallimard publica la seva versió del primer volum, Du côté de chez Swann, i el segon volum, À l’ombre des jeunes filles en fleurs. L’any següent, 1919, aquest llibre rep el prestigiós Premi Goncourt, cosa que suscita recels i protestes per part de molts crítics que consideren que no són temps per premiar un llibre tan decadent i malaltís, sinó més aviat per recompensar la literatura patriòtica dels combatents que tornen de la guerra. A partir d’aquest moment van sortint els diferents volums: any 1920, Le côté de Guermantes I ; en aquest mateix any Proust és nomenat “Chevalier de la Légion d’Honneur” ; any 1921, Le côté de Guermantes II, Sodome et Gomorrhe I ; any 1922 Sodome et Gomorrhe II.

El 18 de novembre d’aquest mateix any, 1922, mor Marcel Proust, als cinquanta-un anys. Va treballar en la seva novel·la fins poques hores abans de morir, i és un detall emocionant que una de les últimes escenes que va escriure, més ben dit, dictar, segurament l’última, és aquella en què un escriptor, Bergotte, visita una exposició del pintor holandès Vermeer, que l’impressiona tant que li fa dir que canviaria tota la seva obra per un petit pany de paret groga que apareix al quadre Vista de Delft; llavors té un atac de cor i mor allà mateix. Aclarim que, uns mesos abans, el propi Marcel Proust havia anat a veure una exposició de Vermeer, un dels seus pintors preferits, i que davant d’aquest mateix quadre, la “Vista de Delft”, va tenir un defalliment i es va creure en perill de mort imminent.

Després de la mort de l’autor, van anar apareixent els volums que faltaven fins a completar la Recherche: el 1923 Sodome et Gomorrhe III i La prisonnière; el 1925, Albertine disparue, en dos volums, i 1925, Le temps retrouvé, també en dos volums. Diguem per acabar aquest apartat que el 1954 va aparèixer la primera versió completa de À la Recherche du temps perdu en tres volums a la Bibliothèque de la Pléiade, i el 1990 la traducció catalana d’aquesta versió feta per Jaume Vidal Alcover, també en tres volums, i editada per Columna. Un any abans, el 1989, havia aparegut la que sembla ser l’edició definitiva de l’obra, la versió en quatre volums de la Bibliothèque de la Pléiade dirigida per Jean-Yves Tadié. Des d’aleshores s’estan publicant en castellà, almenys dues traduccions basades en aquesta versió definitiva. Però donades les circumstàncies, em sembla molt difícil que se’n faci cap traducció al català.

* * *

És molt difícil fer un resum de tot el que s’ha dit sobre el sentit, o els sentits d’ À la Recherche du temps perdu. Ara com ara ja deu ser una de les obres literàries que més estudis, comentaris i interpretacions ha suscitat en la història de la literatura. De tota manera, em sembla útil resumir el que s’ha dit i el que es pot dir d’aquest llibre separant dos grans blocs de comentaris possibles, que vindrien a ser com la celebració dels dos grans mèrits del llibre, o dels dos aspectes, pràctica i teoria, de què parlava fa un moment: d’una banda hi ha l’argument, els personatges, els escenaris, els diàlegs, és a dir, allò que té la Recherche de novel·la clàssica, hereva de la gran tradició europea, sobretot de Balzac, Stendhal, Flaubert, Dostievski, o George Eliot –i estic anomenant els novel·listes que Proust cita més sovint. Hi ha un estudi sobre Proust molt famós i molt bo que es diu Proust entre deux siècles; i és ben bé així, Proust és un novel·lista que culmina el segle XIX i obre el camí al segle XX; doncs bé, aquest aspecte de què els parlava ara, els personatges, la trama, els diàlegs, seria l’aspecte “segle XIX” de la Recherche, i no és que sigui lícit, és que és absolutament forçós, si es vol entendre bé el llibre, saber llegir-lo com una bona novel·la del dinou, amb el seu protagonista aprenent d’escriptor, ambiciós i esnob, com Rastignac, com Julien Sorel, com Frédéric Moreau; amb els seus salons on la noblesa i l’alta burgesia conspira sense parar i xerra per no dir res, amb les seves enveges, amors secrets, ascensions fulgurants i caigudes estrepitoses. En aquest aspecte, la Recherche és insuperable, i posa en escena un dels personatges més genials de tota la novel·lística occidental, el baró de Charlus, que està inspirat, en la vida real en el comte Robert de Montesquiou, i en la literatura en Vautrin, l’immortal personatge de Balzac.

Contràriament al que diu un estereotip persistent, la Recherche és una novel·la on hi passen coses, moltes coses, una novel·la molt llarga, això sí, però també molt distreta i molt entretinguda, i no oblidem que Proust és un escriptor dotat d’un sentit de l’humor prodigiós, i que hi ha passatges de la seva novel·la en què el lector ha d’aturar-se, i deixar el volum sobre la falda per poder riure tranquil·lament, llargament.

D’altra banda, i des del punt de vista purament estilístic, la frase de Proust, generalment, però no sempre, és llarga i laberíntica, i de vegades resulta difícil de llegir, però també procura al lector la possibilitat de sentir una de les músiques verbals més originals i més belles de tota la tradició occidental. Hi ha hagut pocs escriptors, sobretot novel·listes, tan dotats per la música com Proust, i segurament cap ha escrit una prosa amb unes melodies tan individuals i tan boniques com ell.

Però d’altra banda, i tal com diu Jean-François Revel, en un llibre que els recomano molt i que es diu, senzillament Sur Proust, À la Recherche du temps perdu “és un dels pocs llibres que ofereixen l’exemple d’un pensament totalment adult”. Per apreciar aquest pensament adult de la Recherche ens hem de posar d’acord en una cosa en la qual ara ja coincideixen pràcticament tots els crítics i estudiosos de Proust: l’autèntica recerca que emprèn i culmina el Narrador no és la del temps perdut, sinó que és la recerca de la veritat. Ni més ni menys. La recerca d’una veritat que no s’enuncia en termes abstractes i absoluts, com en els textos de filosofia, sinó que es revela ella sola i quan menys l’esperem, en àmbits com ara l’amistat, l’amor i, sobretot, l’art. Dic sobretot, perquè l’art és l’última veritat en la jerarquia de veritats parcials i enganyoses que se’ns van revelant a partir de sensacions –o, com diu Gilles Deleuze, de signes, i la que permet al Narrador, finalment, complir la seva vocació i posar-se a escriure un llibre.

Si els interessa aquest aspecte de l’obra de Proust, els recomano molt fermament aquest llibre, Proust et les signes, de Gilles Deleuze –hi ha traducció castellana, però és incompleta.

Abans comparava les distintes actituds que tenien Proust i Valéry davant de la intel·ligència. Doncs bé, al pròleg a Contre Sainte-Beuve, Proust va escriure: “Cada dia concedeixo menys preu a la intel·ligència” ; i hem d’entendre que la seva desconfiança no s’adreça exactament al que nosaltres entenem per intel·ligència, sinó més aviat a l’especulació racional. Per Proust, com per Freud, el pensament racional és només una part de l’enteniment humà, i potser no és la part més profunda, ni la més decisiva. La veritat, o l’essència, es desvela a través del temps –i en aquest aspecte sí que el temps és fonamental- i quan ella vol, no quan nosaltres la busquem.

Doncs bé, l’accés a aquesta veritat o essència, en la ficció de la novel·la, és possible gràcies a la memòria involuntària, que permet la recuperació del temps perdut i l’accés a l’escriptura. És el que explica la famosíssima escena de la magdalena sucada amb te. Però em sembla –a mi i a molts altres lectors i crítics- que seria un error prendre’s massa literalment aquesta teoria. No és que Proust pensi que la revelació del temps gràcies a la memòria involuntària permeti, sempre, com si fos una llei mecànica, l’accés a l’obra d’art, a l’escriptura. En la seva novel·la, en la seva ficció, això és així, però aquesta no és la tesi fonamental del llibre. La tesi fonamental més aviat es referiria a la recerca en si, tal com Kavafis, al seu magnífic poema, diu que l’important és el viatge, la vivència del transcurs, no l’arribada i els tresors que puguem trobar al nostre destí. La teoria de Proust sobre la memòria involuntària s’ha de prendre, em sembla, com una teoria-ficció –tal com hi ha ciència-ficció, o ciutats imaginàries. El que compta és el recorregut, aquest artefacte de buscar veritats que posa en escena Proust al seu llibre, i que constitueix per al lector, a més d’una experiència de lectura excepcionalment feliç, l’autèntic ensenyament de la novel·la de Proust.

Després de tot el que he intentat explicar, els semblarà una obvietat el que em queda per dir, però ho diré igualment: aquells de vostès que no coneguin aquesta novel·la, facin un esforç, reservin-se unes setmanes, uns mesos que puguin dedicar a la lectura amb intensitat i concentració, i llegeixin de cap a cap À la Recherche du temps perdu. Estic segur que seran molt feliços i que aprendran moltíssimes coses, veritats i maneres d’aprendre veritats, ensenyaments de Proust que els acompanyaran tota la vida.

Lluís Maria Todó

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s