Home

Estic molt content que el professor Messina m’hagi convidat a parlar davant de vostès, dins d’aquest cicle que té aquest nom tan bonic i tan suggerent, Cites Romàniques, i celebro molt especialment que de seguida ens poséssim d’acord, els organitzadors i jo, en l’escriptor amb qui mantindria jo aquesta cita pública i imaginària, davant de tots vostès: Marcel Proust, perquè si del que es tracta és de parlar de l’escriptor que més ha influït en nosaltres, els conferenciants, o potser senzillament aquell que més ens ha interessat i apassionat, en el meu cas no hi ha ni el més petit dubte que aquest escriptor ha estat i és Proust.

Estic segur que no sóc pas l’únic, és clar, més exactament, estic segur que no hi ha cap persona, escriptor o no, que hagi llegit aquest llibre que a partir d’ara anomenaré la Recherche, seguint una tradició vigent, però que en realitat es diu en francès À la Recherche du temps perdu, i en castellà En busca del tiempo perdido i en català A la recerca del temps perdut ningú que hagi llegit aquest llibre, deia, pot eludir la seva influència probablement persistent i profunda.

Sembla que aquest títol, À la Recherche du temps perdu no li agradava gaire a l’autor, ell hauria preferit, entre altres opcions, el títol: L’Adoració perpètua, que, com potser saben, vaig aprofitar jo per una novel·la meva. És només una pista d’això que els deia.

Però jo no els parlaré d’influències literàries en sentit estricte: gramaticals, estilístiques, temàtiques, i robatori de títols, sinó també d’una influència que Proust exerceix, o pot exercir, molt més àmplia i molt més ubiqua, una influència extraliterària, per dir-ho així, o humana. Com a pista que això que els estic dient no sóc jo l’única persona que ho pensa, o ho ha experimentat, els recordaré que no fa gaire va publicar-se un llibre, que va tenir molt d’èxit i va ser traduït a moltes llengües, i que es deia: How Proust can change your life, d’Alain de Botton, un escriptor suís, de Zuric, que escriu en anglès. (trad. esp. “Cómo cambiar tu vida con Proust”, Ed. B, 2001),. Doncs bé, jo estic totalment d’acord amb el títol d’aquest llibre (no tant amb el contingut) sí, Proust pot canviar-te la vida, a mi me la va canviar i a molta més gent, n’estic segur.

En aquest sentit, em sembla que és un cas únic a la història de la literatura, potser si deixem de banda els textos sagrats i els llibres d’aquests que ara en diuen d’autoajuda. Però ben pensat, i forçant una mica el sentit de les paraules, podem dir que la Recherche també pot ser considerat, en certa manera, un llibre d’autoajuda, molt més intel·ligent i més radical que la majoria de llibres d’aquesta mena. I pel que fa a la consideració de la Recherche com a text sagrat, em sembla que no m’exagero si dic que aquesta novel·la de vegades ha estat tractada així, perquè que conté elements que, segons com, poden propiciar una lectura d’aquesta mena, com un text, si no sagrat, sí almenys exponent d’una metafísica pròpia i original, una metafísica que, com procuraré explicar, reclama la nostra adhesió.

Els vull parlar de tot això, doncs, i potser la meva xerrada també s’hauria titular “Com Proust va canviar la meva vida”, i no solament la meva carrera d’escriptor, com deia abans, sinó també la meva vida privada, la meva vida de subjecte que pensa i que estima, que imagina, somia, recorda.

* * *

Però potser abans de començar a parlar de tot això convé recordar que Marcel Proust va néixer el 10 de juliol de l’any 1871 a Auteuil, prop de París, on els seus pares s’havien refugiat fugint del setge dels prussians a París, durant la guerra franco-prussiana. Proust era fill i germà de metges, igual que Flaubert. El doctor Adrien Proust, pare de l’escriptor, era un metge important i molt ric, i la fortuna familiar va permetre a Marcel, com havia permès a Flaubert, dedicar-se, quan va voler, exclusivament a la literatura, sense haver de treballar mai.

La mare de Marcel Proust es deia Jeanne Weil i pertanyia a una família jueva assimilada, molt rica i influent. Aquesta dada també té la seva repercussió novel·lesca, no sols pels diners dels Weil, sinó per la seva condició de jueus. A la Recherche hi abunden els personatges jueus, i ja veurem l’interessantíssim partit novel·lesc que sap treure Proust de la identitat jueva.

No em puc entretenir a explicar la vida de Marcel Proust. Si els interessa, poden consultar alguna de les moltes biografies de Proust que existeixen, algunes de molt bones; ara com ara, segurament la millor és la de Jean-Yves Tadié, el millor especialista en Proust a l’actualitat. De tota manera, potser cal dir quatre coses, els principals mites associats a la vida del novel·lista, perquè això és important de cara al que vull explicar aquí.

Per començar, diguem que Marcel Proust va ser un nen malaltís i emmarat; era asmàtic, i ell sempre es va considerar un “neurastènic” (com Flaubert, una altra vegada, que era “epilèptic”; així, entre cometes), i una vegada, quan ja era un adult, va declarar que la seva idea d’infelicitat era être séparé de maman. De jove, va mostrar una autèntica passió per freqüentar l’alta societat, el monde del faubourg Saint-Germain, les restes de la noblesa francesa al París de la “Belle Époque”; com que ell no era precisament un aristòcrata, aquesta afició el converteix en un veritable esnob, i l’esnobisme, ja ho veurem, és un dels temes fonamentals de la Recherche. I després, potser el més fonamental de tots els mites proustians: el que diu que, a partir d’una data, quan té 38 anys, Marcel Proust renuncia a la vida social, quasi a qualsevol forma de vida, i es tanca a casa seva, en una habitació forrada de suro. A partir d’aquell moment, dorm de dia i, de nit, incorporat al llit, escriu incansablement la Recherche, a mà, en uns quaderns allargats i en un papers solts que han fet tornar bojos els editors de l’obra, les famoses paperolles.

De tant en tant surt, sempre de nit i molt abrigat: va a l’hotel Ritz de la Place Vendôme, on tothom el coneix, i on una nit sopa amb Picasso i Stravinsky i un altra vegada amb James Joyce (es veu que aquests sopars no van ser particularment interessants), de vegades, es queda a casa i telefona a una duquessa a altes hores de la matinada per preguntar-li com era el barret que duia, o de quin color era el vestit que havia lluït a certa festa, vint anys abans, o per escoltar un concert per telèfon. Viu tot sol amb una minyona que va morir no fa gaire, i que va escriure un llibre, pel que sembla ple de mentides. Quasi no menja i es fa portar cervesa gelada del Ritz. De tant en tant crida un quartet de corda perquè li interpreti els últims quartets de Beethoven, i també de tant en tant visita un prostíbul de nois decorat amb els mobles heretats de la seva família. I escriu, escriu incansablement, fins al moment mateix de morir, el 18 de novembre de 1922, als cinquanta-un anys.

Pel que fa a la novel·la, À la Recherche du temps perdu, és sens dubte la novel·la més important de la literatura francesa, i té, entre moltes altres, la particularitat que el seu protagonista, narrador i personatge ubic, no té nom, se’l sol designar com el Narrador. D’altra banda, el llibre té una història textual complicadíssima, rocambolesca, i fet i fet inacabada i inacabable, donat que el seu autor va morir, com qui diu, amb la ploma a la mà, mentre rescrivia i corregia, ampliant incansablement la seva obra.

Per resumir aquesta història textual (també molt mitològica, tot s’ha de dir), diguem que l’any 1913, diverses editorials, entre elles Fasquelle i Gallimard, dirigida per André Gide, declinen la publicació del primer llibre, o capítol, o secció de la Recherche, Du Côté de chez Swann. Finalment Grasset accepta editar el llibre, però a compte d’autor.

L’any 1914 comença la I Guerra Mundial, i el que havia de ser la publicació esglaonada de la novel·la, però aquesta publicació queda interrompuda per la guerra, que paradoxalment permet que l’autor faci créixer el seu text des de dins, afegint-hi escenes i capítols incansablement, modificant-lo radicalment i convertint-la en l’obra mestra que coneixem actualment.

Mentrestant, Gide i Gallimard s’han penedit del seu refús, i decideixen publicar la Recherche. Compren els drets de Swann i publiquen fragments de Le Côté de Guermantes I. L’any 1918 acaba la guerra, i el 1919 À l’ombre des jeunes filles en fleurs guanya el premi Goncourt. L’any 1921 apareixen Le Côté de Guermantes II i Sodome et Gomorrhe I. L’any següent, 1922, es publica Sodome et Gomorrhe II, i mor Marcel Proust. El seu germà Robert s’encarrega de l’edició dels manuscrits: 1923: La Prisonnière. 1925: Albertine disparue: 1927: Le Temps retrouvé.

En aquest moment, l’edició considerada canònica és la de Jean-Yves Tadié, a la “Bibliothèque de La Pléiade”, Gallimard, publicada entre el 1987 i 1989, en quatre volums, i és molt improbable que això canviï. Aquesta edició substitueix l’antiga en tres volums, de Clarac i Ferré, també a La Pléiade, que és la que va servir de base a la traducció catalana (varietat mallorquina): de Jaume Vidal Alcover, Columna, 1991. (N’hi haurà mai una altra?)

A Alianza, la traducció castellana de Salinas y Berges segueix la primera versió, i a Lumen, la traducció de Carlos Manzano ja està feta sobre la segona versió.

* * *

Bé, tornem a la biografia, o això que en dèiem els mites, o “ biografemes” associats a la vida de Marcel Proust. Com hem vist, un resum podria ser aquest: el novel·lista té una infància de nen solitari, malaltís i molt emmarat, una joventut i primera maduresa d’esnob amb una intensa vida social, i de sobte, es produeix una ruptura, un trencament radical, que dóna pas a una última etapa de reclusió, durant la qual totes les experiències i vivències que el subjecte havia anat emmagatzemant, es transformen en escriptura. Em sembla que no hi ha cap cas semblant a la història de la literatura, almenys cap de tan exemplar, tan “emblemàtic”, com es diu ara.

Proust deixa de viure, doncs, per escriure, però ho fa per escriure un llibre que explica justament la història d’un nen, un adolescent, un jove i un home, que no sabrem mai com es diu, que vol ser escriptor, però té molt poca empenta, molta mandra, i sobretot molt poca fe en el seu talent. Coneix gent, viatja, s’enamora diverses vegades, freqüenta l’alta societat, i tot el desil·lusiona, troba que està perdent el temps (d’aquí el títol de la novel·la), i sempre va deixant per l’endemà el moment de posar-se a escriure. De tant en tant té moments de revelació, il·luminacions, moments de gran intensitat emocional i vital, generalment relacionats amb la memòria, i més precisament amb la memòria involuntària, com és el famós cas de la magdalena sucada amb te, que recorda al Narrador els seus berenars infantils. Sempre es tracta de sensacions que demanen una prolongació intel·lectual, però cada vegada que el Narrador té aquestes revelacions, primer s’atura un moment a pensar-hi, intenta desxifrar el misteri intel·lectual que li proposen aquelles sensacions, i després ho deixa córrer. I mentre viu, veu, pensa, s’enamora, va descobrint “veritats” sobre la societat, les persones, l’amistat, l’amor, amb una particularitat: l’estructura d’aquestes adquisicions sempre és la mateixa: el pas d’una il·lusió a una desil·lusió, d’un enlluernament a una decepció, el pas d’un nom a un país (Parme), d’un títol a una persona (Guermantes).

Així passen els anys, fins que al cap de les tres mil pàgines aproximadament que dura la novel·la, el Narrador finalment descobreix l’única veritat que no el pot decebre, la veritat de l’escriptura, o de l’Art. A la seva manera, ha descobert que “Le monde existe pour aboutir à un beau livre”, com va dir, amb frase provocativa i radical el poeta Stéphane Mallarmé. Aleshores, el Narrador, finalment està en condicions de retirar-se del monde i del món, i posar-se a escriure.

I què escriurà? Doncs molt probablement, una novel·la que explicarà com un home mundà i enamoradís decideix retirar-se i posar-se a escriure una novel·la, és a dir, escriurà À la Recherche du temps perdu, just la novel·la que acabem de llegir Però això no passa de ser una suposició, és clar.

* * *

Tornem on érem fa una estona, perquè potser ara podran entendre més bé allò que els deia al començament: quan un és un adolescent o un jove que vol ser escriptor, com era el meu cas, la lectura d’una novel·la que parla d’un adolescent i un jove que vol ser escriptor, i al principi li fa molta mandra, i dubta de les seves facultats, fins i tot de la seva “vocació”, però a pesar de tot això tira endavant, va vivint i observant, i analitzant les persones i les obres d’art, i al final acaba escrivint una novel·la que, si és la que acabem de llegir, és una obra mestra inoblidable, doncs bé, aquesta lectura provoca inevitablement una identificació molt forta. En tot cas, aquesta va ser la meva experiència.

Potser això va ser possible perquè la Recherche té una estructura enunciativa i temàtica molt subtil i molt eficaç, i així, l’argument principal, global, el de la vocació literària, les decepcions i l’accés a l’escriptura, està concretat, tematitzat, en altres subtemes, tots ells relacionats amb l’accés a l’escriptura. El Narrador, encara que ell no n’és del tot conscient, mentre viu, mentre “perd el temps”, en realitat no està perdent del tot el temps, perquè està aprenent a desxifrar el món per poder incorporar-lo al Llibre que algun dia escriurà, el dia que es retiri del món. I què és això que extrau del món per ficar-ho en els llibres? Què és allò del món que aboutira à un beau livre? Doncs són impressions, és clar, però també i sobretot sabers, coneixements sobre l’amistat, l’amor, l’art i els artistes, ell de vegades n’hi diu “lleis”, i que sempre són conseqüència de la decepció, la desil·lusió. L’únic saber que no decep, l’única veritat que no es revela falsa, recordem-ho, és la veritat de l’Art.

Així, el Narrador de la Recherche aprèn a llegir el món per fer-ne un llibre, i els lectors aprenem a llegir el món amb ell, a través d’ell, des del seu lloc enunciatiu. Ell llibre de Proust construeix i constitueix un artefacte enunciatiu subtilíssim i potentíssim, que pràcticament obliga el lector a entrar en un joc d’identificacions molt més poderós del que és habitual en qualsevol altra novel·la.

De retruc, quasi sense adonar-nos-en el món se’ns ha “proustificat”. I en què consisteix aquesta proustificació del món? Té diverses facetes, que segueixen els temes principals de la novel·la de Proust. En donaré alguns exemples, i els aviso que ara ja parlo rigorosament en nom propi, ja parlo de la meva, no diré lectura, sinó de la meva vivència de Proust. I, almenys des de Rousseau, ja sabem que dir, o intentar dir, la veritat sobre un mateix és la millor manera d’arribar a coneixements més universals.

Doncs bé, un exemple: el Narrador passa gran part de la novel·la observant i analitzant els complicadíssims rituals i les rigoroses jerarquies imaginàries que regeixen les societats humanes, i no únicament a l’alta societat, com diu el tòpic, sinó també tots els altres estrats socials, per exemple els criats. Direm de passada que aquesta visió, estructural més que no essencial, del poder, resulta sorprenentment moderna, i anticipa les elaboracions de Michel Foucault: aquesta idea d’un poder ubic i fragmentat en cèl·lules de poder més o menys gran, aquesta idea que no hi ha d’una banda els explotadors i de l’altra els explotats, segons el dogma marxista més simplista, sinó que tots som, en algun moment o en algun lloc explotadors i en algun moment o algun lloc explotats, tots exercim el poder i tots el patim. Això és fonamental a la novel·la de Proust.

A la Recherche, la clau d’aquest mecanisme és el prestigi, una paraula que Proust usa molt poc, em sembla, ell parla més aviat d’esnobisme, però el fet és el mateix, és a dir, el desig de posseir i d’imitar allò que ens sembla superior, més exactament: que ens han designat com a superior. Aquest és un dels motors més poderosos que mouen els seus personatges i un dels temes fonamentals de la seva obra. Doncs bé, si hi pensen bé, si pensem “proustianament”, el prestigi ens apareix com una força poderosíssima dins de la nostra societat, un motor molt més decisiu del que se sol dir. Pensem només en el poder i de la publicitat, els mitjans de comunicació i la moda. I em sembla innegable que el motor d’aquests mecanismes és el prestigi, això que Proust anomena l’esnobisme. En definitiva, l’instint d’imitació, que també trobem en àmbits més il·lustres, com, per exemple, l’evolució de la llengua o la història. Em sembla que això no s’ha estudiat suficientment.

Tornem a la proustificació del món: quan jo era jove i sortia de nit, i tenia més paciència que ara amb la gent ximple, durant un temps em vaig dedicar a observar les dinàmiques que es creen dins dels grups socials reduïts, sobretot entre la gent rica que està a la moda, o que crea la moda, per entendre’ns. Em divertia molt aplicant les categories proustianes a aquests moviments d’ascens i descens, d’adquisició i pèrdua del favor dels poderosos, d’enveges, imitacions, mèrits i demèrits, tot plegat igualment imaginari. A la meva segona novel·la, El Joc del Mentider, es parla una mica d’això, i hi ha un personatge, Jordi Solans, que està inspirat en una persona ben real, i que encarna aquest poder que tenen alguns homes i dones de fer que la gent s’imagini que és un gran privilegi ser amic seu –ni que sigui ser només “un conegut”. Així, la persona en qui em vaig inspirar per traçar el personatge de Jordi Solans era com la meva duquessa de Guermantes particular, pensava jo. No me’n vaig enamorar, tal com li passa al Narrador amb la duquessa, però sí que primer em vaig deixar enlluernar per ell, o més exactament i més proustianament, pel seu nom; i quan, finalment i per pur atzar, vaig ser admès al seu cercle més íntim, vaig quedar totalment decebut. Dit a la manera proustiana, el pas del nom a la cosa és el camí de la decepció.

A pesar del que van dir els crítics en aquell moment, per pura mandra, i perquè jo acabava de traduir Madame Bovary, la meva primera novel·la, Els Plaers ficticis, tenia un argument molt més proustià que no pas flaubertià. El que passa és que a mi em feia vergonya orientar així els crítics i declarar-me deixeble de Proust, i vaig pensar que algun crític ja ho notaria, però em sembla que no va ser el cas. En Frederic Garriga, el protagonista d’aquesta novel·la, també se sent enlluernat per un grup social, els estiuejants rics, els pijos de Camprodon. Després els freqüenta i veu tota la misèria intel·lectual, moral i fins i tot, en algun cas, econòmica, que s’amaga darrere del seu esplendor.

D’altra banda, aquest personatge, també té una ambició molt proustiana: vol observar aquest grup i alhora formar-ne part, cosa perfectament impossible, com ens han ensenyat els científics, després del novel·lista. O, com deien els nostres avis, no es pot tocar a missa i anar a la processó, o mires o mires actuar, i aquesta impossibilitat és l’origen d’aquesta actitud tan patètica dels moderns habitants de les ciutats, que cada any van a buscar nous espais verges per passar les vacances. Són turistes a la recerca de paisatges “no contaminats pel turisme” (com diuen a TV3). Però és clar, si ells hi van, ja l’han contaminat, no? Encara que ells no ho sabran mai, aquests personatges heroics i patètics resulten profundament proustians.

* * *

Per passar al tema següent, començaré per fer-los una confessió: no ho diguin a ningú, perquè és una cosa que jo sempre desaconsello, però jo vaig començar a llegir la Recherche per la meitat, pel llibre que té el títol més temptador, per Sodome et Gomorrhe, ja s’ho deuen haver pensat. Jo era molt jovenet i molt ignorant i, com han fet tants altres gais, en el llibre hi buscava, informació, formació, i ficció sobre l’homosexualitat i els homosexuals. De totes tres coses, en vaig trobar molta, i de la bona, i això, entre altres coses, em va decidir a començar a llegir el llibre pel començament, de cap a cap, com déu mana.

La relació entre Proust i la cultura gai és complexa i apassionant. André Gide, que era amic seu i un dels primers “militants gais” de la literatura francesa, sempre li va retraure que fes del protagonista de la Recherche, que tant s’assembla al seu autor, un personatge heterosexual. Perquè el fet és que, en vida de Proust, tothom que el coneixia sabia que era homosexual, i actualment, tothom que llegeix la Recherche, troba que el personatge d’Albertine, l’amant del Narrador, és un personatge estrany, potser menys ben traçat que la resta de personatges importants, i, per exemple, el Narrador, quan l’observa dormint, li troba un curiós “cou puissant”.

Però la qüestió és molt més rica i complicada, i al cap dels anys, la Recherche s’ha convertit en una obra central del que podríem anomenar el cànon gai. Hi ha moltes raons per això: per començar, perquè a la novel·la hi abunden els personatges homosexuals, el més gran de tots el baró de Charlus, segurament el personatge més genialment dibuixat de tot el llibre i potser de tota la literatura francesa, i molts altres, alguns dels quals “es converteixen” en homosexuals als últims o a l’últim capítol del llibre, després de casats i emmainadats, com Robert de Saint-Loup.

Però hi ha una altra qüestió, que és la que jo ara voldria comentar, per anar acabant, i de passada per, si no justificar, almenys relativitzar aquella meva primera lectura diguem-ne parcial o partidista de la Recherche, i és que dins de la ficció també hi ha personatges que fan el mateix. No queda del tot clar si són els personatges homosexuals, com el baró de Charlus, o el marquès de Vaugoubert, que a més d’homosexual és tonto, o bé el Narrador, però el cas és que a la Recherche hi ha una divertidíssima i interessantíssima operació de relectura, o com es diu ara, de deconstrucció de dues tragèdies de Racine en clau homosexual. No és que Proust, o el Narrador, o qui sigui, pensi que “en realitat”, Racine era un homosexual encobert, ni res per l’estil. No, es tracta d’una cosa molt més seriosa i alhora molt més divertida: Esther i Athalie, les últimes tragèdies de Racine, estan basades en les corresponents històries bíbliques, i posen en escena uns arguments en què és molt important que la condició de jueus d’alguns personatges quedi en secret. Doncs bé, el que fan els personatges homosexuals de la Recherche (però tampoc és impossible que aquesta operació la faci el Narrador, ja ho he dit) és transportar la identitat jueva i secreta en clau homosexual, i els versos de Racine en què es parla de la conveniència de guardar el secret sobre la condició jueva de tal o tal personatge, adquireixen un sentit nou i molt divertit.

Més àmpliament, a la llarga i magistral obertura de Sodome et Gomorrhe, Proust, jueu i homosexual, ja havia desenvolupat amb detall el paral·lelisme entre els homosexuals (els “invertits”, n’hi diu ell) i els jueus: dos col·lectius perseguits que, històricament, han hagut de mantenir en secret la seva identitat, una identitat que, a diferència d’altres minories, com els negres o els gitanos, no es distingeix a primera vista. D’aquesta necessitat de secret modernament se’n diu “l’armari”, i així, amb el temps, Proust s’ha convertit en un dels primers i més intel·ligents teòrics i fabuladors d’això que, molts anys després, una estudiosa americana anomenaria “La fenomenologia de l’armari”. D’altra banda, aquestes entrades i sortides de l’armari d’alguns personatges de la Recherche, aquestes “revelacions”, s’inscriuen dins del gran tema proustià del desvelament de la veritat
D’altra banda, aquell gest dels seus personatges de llegir la tradició literària clàssica, Racine en aquest cas, en clau homosexual és una metàfora il·lustrativa i simpàtica de l’operació que algun dia hem hagut de fer tots els gais, és a dir, rellegir la nostra tradició cultural en clau gai, buscant-hi referents il·lustres i ficcions tranquil·litzadores, com jo mateix, quan vaig obrir el volum de Sodome et Gomorrhe.

* * *

En resum i ja per acabar, jo vaig passar molts anys posant-me al lloc del Narrador de la Recherche, veient-me a mi mateix com un jove prometedor, que llegia molt, però també perdia molt el temps en sortides, copes i trobades d’una nit, pensant que algun dia totes aquelles hores perdudes, totes aquelles copes i aquelles rebolcades inútils serien redimides, perquè algun dia em retiraria, em ficaria al llit, aquesta vegada tot sol, i escriuria una obra mestra. Jo també pensava que totes les coses d’aquesta vida estan fetes per procurar-nos decepcions, una rere l’altra, llevat de la literatura, que és l’única cosa que no pot decebre, l’única veritat transcendent, segons la cosmologia que ens proposa Proust a la Recherche.

Ja veuen que això s’assembla –no sé si dir “perillosament” però sí molt- a una religió. Perquè el fet és que, el que ens ofereix aquest llibre és ni més ni menys que una salvació, le salut, per dir-ho en francès, que sempre sona més laic, la salvació a través de la literatura –de la literatura activa s’entén, de la pràctica de l’art. Les conseqüències d’això són molt greus, ja ho han endevinat, i per això parlava al començament de la consideració de la Recherche com un text sagrat.

I ara ve, ineludible, la pregunta: tinc cinquanta-dos anys, quasi cinquanta-tres, una edat en què Proust ja era mort. ¿I què fa un proustià militant quan ha arribat a aquesta edat i encara ni s’ha tancat a cap habitació, ni ha escrit la Recherche? Jo no sé ben bé què ha de fer, però una de les coses que pot fer és aquesta, una cosa que en definitiva em sembla bastant proustiana: pensar-hi bé i mirar d’explicar-ho, que és el que acabo de fer davant de tots vostès.

Lluís Maria Todó

Text de la conferència pronunciada a Girona el 21 de gener de 2003 en el marc del cicle “Cites Romàniques” organitzat per la Universitat de Girona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s