Home

vermell schollendorf

1899 – “M. de Guermantes rentra, et bientôt sa femme, toute prête, haute et superbe dans une robe de satin rouge dont la jupe était bordée de pailletes. Elle avait dans les cheveux une grande plume d’autruche teinte de pourpre et sur les épaules une echarpe de tulle du même rouge.” Marcel Proust, Le Côté de Guermantes

Així descriu Marcel Proust el refinat aspecte de la duquessa Orianne de Guermantes en un episodi que apareix al final del volum Le Côté de Guermantes i que, amb l’ajuda del vestit, mostrarà la seva crueltat i frivolitat.

La dama, que ha d’anar a una festa, apareix amb l’impressionant disseny davant del seu marit i del seu millor amic, Swann, que aprofita el moment per explicar-li que li queden pocs mesos de vida. Ella fa veure que no s’ho creu i li diu que ja ho parlaran més endavant perquè ara té pressa. Al pujar al cotxe el duc s’adona que porta sabates negres i la fa tornar al palau per canviar-se-les per unes de vermelles perquè, segons diu, tenen “temps de sobra”.

L’incident del vestit vermell de la duquessa simbolitza la pèrdua del temps en frivolitats quan el més important (l’amistat amb Swann i la seva mort anunciada) es deixa de banda. Segons Monique Blanc, “en els codis de vestimenta de l’Antic Règim, el vermell està reservat a la classe aristocràtica. Fins a finals del segle XIX es casaven d’aquest color per subratllar la singularitat del dia de la boda” . El vestit vermell expressaria la passió, el dinamisme, l’elegància, l’explosió de color del món nobiliari. Es el que el filòsof Gilles Deleuze anomena “signe mundà”.

Per a Deleuze, a la Recherche hi ha quatre tipus de signes: els mundans, que provoquen exaltació nerviosa (el costat de Guermantes n’estaria plè); els de l’amor, que generen patiment i angoixa; els sensibles (la famosa magdalena), que són els portadors d’un gaudi extraordinari i desencadenen els records involuntaris; i, finalment, els de l’art, que son els que desencadenen el gaudi pur.

II

vermell

L. LEMPICKA – La Duchesse de Guermantes

1900 – “..vous aviez une robe toute rouge, avec des souliers rouges; vous étiez inouïe, vous aviez l’air d’une espèce de grand fleur de sang, d’un rubis en flammes…” Marcel Proust, La prisonnière.

Un any desprès, quan el narrador visita la duquessa li recorda l’episodi del vestit vermell. Els símbols que utilitza no són casuals, la flor de sang i el robí flamíger. Segons l’escriptor Raymond Trousson, “a vegades la dona esdevé una flor en una sumptuosa metamorfosis… la gran flor de sang és un clar símbol de la crueltat del personatge i del món dels salons”, apunta i continua: ”Aquestes aproximacions entre els personatges femenins i les flors posen en evidència els seus atributs comuns: fragilitat i bellesa efímeres. Les flors fixen de manera concreta l’intangible i transitori, permeten a la imaginació captar al vol la fugacitat de l’instant”. Per tant, la imatge de la flor representaria la fugacitat d’un moment que va ser de sang, o sigui punyent i dolorós. Igualment, el robí és una pedra tan bella com freda, dura i de color perillosament incendiari.

La filosofia de Proust sobre la moda provindria de Baudelaire, segons l’assagista J.M. Quennell. El poeta pensava que tot el que guarnia una dona era una extensió de la seva personalitat. També trobaríem influències de les heroïnes de Balzac, que triaven la seva roba en funció del visitant que rebien o per expressar el seu estat d’ànim. En el cas d’Orianne el seu vestidor era ple de dissenys de grans noms del moment, com ens apunta el mateix Proust. Madame Paquin li subministrava les robes de bal, setins i velluts amb abundants incrustacions que es duien a les recepcions, i els extravagants vestits que lluïa als seus salons. El modista Jacques Doucet tenia una línia més pràctica que atreia a la duquessa perquè, irònicament, es considerava una dona enfeinada, i a més feia les sumptuoses capes vermell Tièpolo per lluir sobre els vestits de casa.

III

ruiz

R. RUIZ  – Le temps retrouvé

 

1925.-“Je lui dis: <Cela me rapelle la première soirée où je suis allé chez la princesse de Guermantes…et où vous aviez une robe toute rouge et des souliers rouges.—Mon Dieu que c’est vieux tout celà>, dit la duchesse de Guermantes, accentuant ainsi pour moi l’impression du temps écoulé…. <Vous êtes sûr que c’était des souliers rouges? Je croyais que c’était des souliers d’or.> J’assurai que celà m’était infiniment présent à l’esprit, sans dire la circonstance qui me permettait de l’affirmer”. Marcel Proust Le Temps retrouvé.

Quan el narrador retroba la duquessa 26 anys després de l’episodi amb Swann, el record d’aquella bella i terrible imatge li farà recordar amb melangia el passat d’esplendor, de joventut, la nostàlgia d’un món perdut que ja no existeix. A la vetllada en que s’acaba la novel·la, la “vetllada de les màscares”, tot s’ha trastocat. Tots son màscares del que van ser en un altre temps. La reflexió sobre escriure una novel·la que tracti el tema principal, la dimensió del temps i la memòria, s’inicia a partir d’aquets signes i records. Signes sensibles (Deleuze) com el de les lloses desiguals del Baptisteri de San Marc de Venècia; signes mundans, com el del vestit vermell; tots acabaran sent signes artístics per al futur lector d’A la recherche du temps perdu.

M.J.JORDAN i J. BALLABRIGA
Adaptació i ampliació de l’article A la recerca del vermell Proust`, aparegut al suplement CULTURA del diari AVUI el 27 de gener de 2011.

REFERÈNCIES:
BLANC, M. Aussi rouge que possible. Exposition aux Arts Décoratifs, 2008-2010
DELEUZE, G. (1964) Proust et les signes. Presses Universitaires de France.-Paris
HACHEZ, W. (1985) La Chronologie d’ À la recherche du temps perdu et les faits historiques indiscutables. B.S.A.M.P. nº 35.
LEMPICKA, L. La duchesse de Guermantes a DANTZIG, CH. Le grand livre de Proust, Les Belles Lettres, 1996

PROUST, M. À la recherche du temps perdu.
-Tome III.-Le Côtè de Guermantes. Gallimard, 1922
-Tome VI.-La Prisionnière. Gallimard, 1923
-Tome VIII.-Le Temps retrouvé. Gallimard, 1927

QUENNELL, J.M. (1971) El mundo de la moda a QUENNELL, P. En torno a Marcel Proust. Alianza Editorial.-Madrid
RUIZ, R. Le Temps retrouvé. França, 1999
SCHLÖNDORFF, V. Un amour de Swann. França, 1983
TROUSSON R.(1991) Proust et les mythes [en ligne], Bruxelles, Académie royale de langue et de littérature françaises de Belgique

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s